Nit de presentació

Ahir va ser un gran dia per a mi. I encara estic en un núvol per tota l'estima rebuda per la gent que va vindre a la presentació del llibre i per la gent que no va poder assistir-hi però que des de la distància em va transmetre el seu suport i vigorositat. A tots i totes vosaltres, infinitíssimes gràcies.

Ací us deixe el meu parlament (que em costà una miqueta d'acabar!) perquè ja ho diu la dita llatina: "verba volant, scripta manem".

Bona nit a tots i a totes,

Estic molt agraït per la vostra presència perquè la majoria de la gent que esteu ací, sinó tots, formeu part de la història de la meua vida i estic molt content de què m'acompanyeu hui ara i ací.

Bé, com tinc tendència a enrotllar-me com les persianes tractaré d'esquematitzar la meu presentació en tres blocs temàtics: el llibre, el recorregut fins a l'elaboració del mateix i, per últim agraïments.

Bé, anem al llibre. Com ha comentat Àngels el llibre o manual que hui presentem pretén omplir un buit bibliogràfic important atés que des de sempre les Arts Escèniques han estat considerades com a divertiments o com a estudis pocs seriosos. Açò hem recorda un conte de Santiago Rusiñol anomenat Gent de bé on s'hi relata l'arribada d'uns comediants: actors, clowns, malabaristes que munten un espectacle a la plaça del poble i una vegada han fet l'actuació i “passen la gorra” la gent del públic es nega a donar-los cap almoina dient coses com: “Damunt que s'ho passen bé, els hem de pagar?”

I de fet açò s'ha traslladat, al llarg dels anys, als antics models de batxillerat, que ara de seguida esmentaré, o a l'actualitat, donat que, davant la situació de crisi econòmica que patim, la primera que ha sofert la tisorada de les retallades ha estat la CULTURA baix el pretext que és només “oci i entreteniment” o “qui vulga festa, que se la pague!”. Però els governants no se n'adonen que LA CULTURA ÉS EL PATRIMONI DELS POBRES, però en fi, tot passa i tot queda com deia Machado i cal resistir com Negrín.

En relació als batxillerats, antigament només podíem estudiar o “ciències o lletres” i el prejudici social deia que els que “valien” anaven a Ciències, i els que no “a lletres” o a Pasqual Hermanos. Afortunadament, hem evolucionat en aquest sentit i avui en dia el nostre alumnat compta amb un Batxillerat d'Arts amb no solament amb una branca artística, sinó també, amb una branca d'Arts Escèniques des de fa 4 cursos. Un batxillerat que els pot conduir a ser graduats universitaris en Arts Escèniques o el que abans era la llicenciatura en Art Dramàtic.

Des d'ací vull defendre la necessitat de formar actors i actrius per la seua contribució al benestar social, perquè, ¿què seria de la vida sense sèries com El mentalista, House, Bones, The Walking Dead, Polònia, Cracòvia (Senyores i senyors, torna tv3!), Amar en tiempos revueltos; què seria de nosaltres sense els musicals, l'Òpera, el teatre infantil, què seria de Sueca sense la Mostra Internacional de Mim, sense El Hobbit, sense la saga de Tiburón, d'Indiana de Jones, sense els Gary Grant, José Sacristán, Katherine Herpburn, José María Rodero, Gemma Cuervo, Javier Bardem, Charles Chaplin, com hauríem explicat la Revolució Industrial sense Tiempos modernos, perquè com sabeu “Una imatge val més que mil paraules”... què seria de la vida sense dels actors i actrius que treballen als Hospitals arrancant diàriament els somriures als xiquets i xiquetes malalts. En resum, què faríem sense els professionals de les arts escèniques que amb el seu saber fer ens ajuden, ni que siga per un moment, a oblidar-nos dels problemes quotidians, que ens distrauen, que ens fan riure, ens fan por, plorar, ens fan sentir i ens porten a móns imaginaris. Quantes vegades ens hem enamorat d'un personatge? Quantes vegades hem odiat fins a la medul·la el dolent d'una sèrie o d'una pel·lícula? Per què hi ha papers que se’ns tatuen al cap i l'identifiquen amb un personatge al que li ha donat vida un actor com ara el Salvatore de El nom de la Rosa, el senyor Lobo de Pulp Ficiton o el Kunta Kinte de Raízes...

La resposta, crec que és ben senzilla i ben alegre, perquè la ficció ens ajuda a ser feliços.

Senyores i senyors les arts escèniques són necessàries, perquè si no les tinguérem el món no s'acabaria el proper divendres, ja faria segles que s'hauria acabat.

Doncs, ara bé, per tal de poder aspirar a ser un actor o actriu amb formació universitària, cal passar una prova d'accés. Donat que aquest grau és de les poques titulacions universitàries que requereixen d'una prova d'accés. I, la primera de totes és el comentari de text. Però cal tindre en compte que el comentari es prou diferent al que s'acostuma a fer a les assignatures de Llengua a la selectivitat.

I per què el comentari de text és necessari per aspirar a ser artista dramàtic? Perquè quan s'escriu un text teatral tota paraula, acotació, signe de puntuació, conflictes, figures i rèpliques dels personatges no estan escrites per atzar, i l'actor ha de saber garbellar i esbudellar el text dramàtic amb tots els ets i els uts per poder-lo representar en escena de la millor manera possible, perquè si un actor o un actriu no és capaç de llegir entre línies, entendre i vore més enllà del guió “mai” podrà defendre eixe text, “com toca” davant un auditori”.

El llibre és un MANUAL, una guía pràctica, un “MANUAL PER A DUMMIES” pas a pas, i sense pressa però sense pausa, l'aspirant mitjançant un tria acurada de textos podrà tractar de defendre amb bones estratègies qualsevol tipus de text teatral. Conté diferents models de comentari i un propi, que és el que jo plantege, on es treballen les diferents part del comentari amb exercicis pràctics i activitats resoltes. Per tal de què ningú es perda i agafe confiança per encarar la prova i, poder fer acomplir el somni de ser artista.

I quins són els textos?

Un tramvia anomenat desig de Tennesse Williams

Bodas de Sangre de Lorca

Èdip, Rei de Sófocles

Sis personatges en cerca d'autor de Pirandello

Un enemic del poble d’Ibsen

Romeo i Julieta de Shakespeare

El retaule del flautista de Jordi Teixidor

El verí del teatre de Rodolf Sirera

La tria correspon a una selecció d’obres clau de la literatura universal i corresponen a diferents gèneres i a diferents èpoques de la història teatral.

A més compta amb annexos que contenen totes les figures retòriques existents amb exemples i les solucions dels diferents exercicis plantejats.

Com ha comentat Àngels, fa dos cursos realitzàrem el postgrau de Teatre a l'Educació a la Universitat de València. I és allí on naix aquest manual. Gràcies a la implicació, perseverança, i saber fer dels professors Tomás Motos i Antoni Navarro, va ser possible que la Universitat instaurarà uns estudis de postgrau dedicats a formar pedagogs teatrals o “artistes pedagogs”. Per què quan el professor canadenc de la Universitat de Montreal, George Laferrière ens preguntava a arrel d'aquests estudis a les primeres sessions si ens sentíem més professors o actors, ell deia que podíem ser una barreja de les dues coses, és a dir: “Artista pedadagogo”.

Tots en esta vida fem teatre, els docents, per descomptat i en la vida, algunes vegades. Ja ho deia Fuster amb la ironia dels seus aforismes: “Una bona mentida, equival a una bona veritat.”

I ara, parlant seriosament, recomane a tothom, i sobretot, als aspirants a ser mestres i professors que facen aquest postgrau, perquè a banda de treballar totes les tècniques teatrals amb orientació escolar, es reciclaran i sobretot, gaudiran bona cosa. Perquè totes les dinàmiques que s'aprenen i es comparteixen, ajuden a pegar-li la volta a la manera de fer classe. I ja dóna igual si ensenyes Llengua, Matemàtiques o Història. De veritat que paga la pena! Ací quedà dit!

És allí quan comence a pensar en el projecte. Vaig buscar a la xarxa de biblioteques si hi havia algun material d'aquest tipus, i no en vaig trobar cap i, per assegurar-me vaig preguntar a la meua lingüista d'ofici i particular, Àngels Alonso, si coneixia algun tipus de material i em va dir que “No”. Aleshores, després de nou mesos i un part que durà tot l'estiu, va nàixer la criatura.

Hi ha una cançó dels “Manel” que diu: “Ens ha costat Déu i ajuda arribar fins a ací”. I és aquesta la part on vull agrair, amb didàctica per als més joves i per als sèniors, que influeixen més dels que es pensen en el jovent, el que jo hui, encara que no estem presentant cap Premi Sant Jordi, que jo hui estiga ací. I la paraula clau és la CONFIANÇA.

A la primera persona que li he d'agrair la confiança és a Àngels Alonso. Jo estava fent un batxillerat de ciències pures, amb matemàtiques, física i química, biologia i tot un assortit d'assignatures que no m'interessaven i sobretot, NO SE'M DONAVEN GENS BÉ, em passava les vesprades anant a repàs. Així com tenia professors pacients i bons com Octavi Carlos encara que d'altres em feren creu i ratlla i em recomanaren anar a PASQUAL HERMANOS. I, atenció, no és broma. No és agradable el que estic dient, però és cert. Això és una altra història, més que superada. I, allí, com qui no vol la cosa, va aparèixer Àngels amb una proposta teatral d'homenatge a Lorca, que també s'adherí un mini homentage al Tricicle. Tota una via d'escapada per a un frustrat como jo, que era com una tortuga a Nova York que trobà un botiga de tortuges a la Cinquena Avinguda.

Gràcies a la seua confiança vaig descobrir que no estava fent el batxillerat més adequat però vaig acabar el curs amb una mitja de 7 que no estava malament. El fet de sentir-se útil, i il·lusionat fent una cosa que t'encanta, impregna tots els vessants de la vida i eixa il·lusió m'ajudà a treure el curs.

Gràcies, Àngels.

Un any més tard, a les portes de la selectivitat, vaig suspendre dues assignatures, Química i una optativa, Biologia Humana. Teòricament amb dues carabasses anaves al setembre, però si una era una optativa hi havia una mena de “buit legal”. Quan cap professor d'aquell 2n de Batxillerat donava un “duro” per mi. S'alçaren dues veus en el desert advocant per mi: la de Manolo Conca i la Vicent Pérez. CONFIAREN EN MI. I gràcies a ells vaig fer el selectiu al juny, el vaig aprovar, i comencí la carrera.

Gràcies a Manolo i a Vicent.

Tercer agraïment. Fent el Taller Municipal de Teatre de Sueca l'any 2002, quan cursava segon curs de la carrera de Traducció i Interpretació, vaig conèixer Pepi Anaya. Després de donar-li moltes voltes, vaig creure, que la meua vocació podria ser la docència. Automàticament ella “em convidà” a fer una classe a l'Institut. Amb només 19 anys, vaig fer una classe a 1r de Batxillerat sobre Vicent Andrés Estellés. Gràcies de nou, a la CONFIANÇA que deposità en un “sagalet” teatrer però complidor vaig descobrir la meua autèntica vocació: fer classe, ser professor.

Gràcies, Pepi.

I gràcies a tots ells hui sóc professor i actue cada dia davant un auditori de 30 espectadors. I em sent profundament orgullós de poder dir que sóc company de professió d'Àngels Alonso, Manolo Conca, Vicent Pérez i Pepi Anaya i tant de bo, en el proper Concurs de Trasllats puga treballar en el mateix centre.

Però també he d'agrair als meus companys de l'Últim Toc Teatre, en especial a Claudi, Carles  Gandia, Teresa, Mercé, Pau, Carmen, Patri, Paco, Mayte i al Taller Municipal de Teatre, en especial a Carles Royo, per injectar-me constantment el verí del teatre i poder projectar així mil històries als escenaris.

Gràcies, amics!

I ja per acabar aquesta presentació empraré una cita de Walt Disney que diu:

“Quant faces un cosa, fes-la bé, però fes-ho tan bé, que quan la gent ho veja vulga tornar a vore-ho altra vegada, i convide la gent a vore com de bé fas les coses que fas.”

No parle per mi, faltaria més. Parle per la gent que ha passat per la meua vida i que ha fet la faena ben feta. Perquè gràcies a ells i a elles hui estic ací.

Molt bona nit i gràcies!

Manual de comentari de textos teatrals

Ja està a la venda el Manual de comentari de textos teatrals. Manual didàctic per preparar les proves d'accés a estudis d'Arts Escèniques. El podeu adquirir per 10 euros enviant un correu electrònic a decategoria@hotmail.com o bé per Internet, amb despeses d'enviament al lloc web http://www.lowcostbooks.es/Filologia.html. 

A continuació teniu la introducció present al llibre:

Si la seua vocació professional és mou pel terreny de les Arts Escèniques ha de saber que si vol accedir a estudis universitaris teatrals haurà de passar una prova de comentari de text. Com bé sap, l’actor ha de saber expressar-se tant de forma oral com de forma escrita i aquesta prova té com a objectiu saber si l’aspirant comprén, analitza i desgrana correctament l’essència d’un text que s’ha d’interpretar a l’escenari. És per això que si no supera aquesta part, difícilment podrà accedir a fer la resta de proves i li caldrà buscar altres vies de formació per a les seues aspiracions professionals.

La majoria de persones que aspiren a cursar aquesta mena d’estudis troben serioses dificultats a l’hora de preparar aquest examen perquè no saben com redactar i estructurar el comentari. Molts agafen l’esquema de comentari que s’usa a la prova de llengua de la selectivitat com a model, però, encara que pot haver-hi algun paral·lelisme, la veritat és que ambdues proves disten bastant.

Per tal de poder superar amb garanties aquesta part de les proves d’accés s’ha confeccionat aquest manual que dotarà el futur estudiant d’Arts Escèniques de les eines necessàries per superar l’examen mitjançant exercicis pràctics resolts. Així, pas a pas, descobrirà quines són les pautes per redactar de forma clara, concisa i precisa un comentari de text teatral.

Emili Chaqués

Autor

Un referent: Joan López

Al llarg de la nostra trajectòria vital hi ha gent que ens marca moltíssim i,sobretot, per a bé. He tingut durant la meua vida acadèmica professors i professores de tots els colors: bons, roïns, odiosos, normals, dinàmics, avorrits, interessants, divertits... Però si algú destaca sobre la resta és Don Juan, el nostre mestre de les Escoles Carrasquer. Habillat sempre amb la seua bufanda i amb una captatio benevolentiae digna de Sant Vicent Ferrer, feia curtes les seues classes i llargues les hores que faltaven per tindre-lo. Al bagul de la memòria queden les vivències que ens contava del seu pare durant la Guerra Civil, la seua disfressa de soldat de la Guerra de Secceció nord-americana que portava en Carnestoltes, els seus jocs de paraules, i, sobretot, la seua passió i vocació per fer de nosaltres "persones de profit". Hui sóc professor, i de Valencià, gràcies a ell i és per això que el tinc com a referent. Ahir, va ser l'encarregat de llegir el manifest del Correllengua al claustre de la casa de Joan Fuster ocasió que vaig aprofitar per presentar-lo tot retent-li un xicotet homenatge que reproduïsc a continuació: 

En aquest any 2012 llegirà el Manifest del Correllengua Joan López, nascut a Múrcia però suecà d'adopció. Ha treballat durant més de 30 anys per l'ensenyament públic i de qualitat a la nostra vila, concretament a les Escoles Carrasquer. Fou un dels promotors de la primera línia d'ensenyament en valencià en un col·legi públic a la capital de la Ribera Baixa i formà part de l'equip organitzador de la Trobada d'Escoles en Valencià a Sueca del 1994. La seua tasca pedagògica, educadora a més de la seua qualitat humana ha marcat positivament moltes generacions de suecans i de suecanes. Gràcies a ell aprenguérem valencià amb aquells llibres d'EGB anomenats Baladre i escoltàrem, alguns per primera vegada, Raimon, Lluís Llach i Maria del Mar Bonet per conèixer les varietats lingüístiques. Destaquem que no sols ens ensenyà a llegir i a escriure en valencià sinó també a pensar en valencià, perquè mai més es tornara a anomenar la nostra llengua “La morta viva” com ell ens explicava. A ell li deguem molt i per això podem fer bona aquella frase de Bertol Brecht que diu: “Els èxits d'un alumne pertanyen al seu mestre”. Dames i cavallers, En Joan López, per als seus alumnes, Don Juan.

El Mareny

Aquest sóc jo l'estiu del 1988.

Gairebé des que tinc ús de raó he passat la majoria dels meus estius al Mareny. Però no el Mareny de Barraquetes, o de Sant Llorens, ni tampoc el Mareny Blau. El meu Mareny sempre és i ha estat el Mareny d'Angelines. L'aposició correspon al nom de ma tia, que més que una tia és la meua tercera iaia. Al seu xalet, situat als afores del Mareny Blau, he crescut, i no sols d'alçada, sinó també com a persona. Allí he aprés a anar en bicicleta, a jugar a l'Intelect, als escacs, al Rummikub i al pòquer, on mon tio Juan Antonio em deixava més pelat que el cul d'una mona! Recorde que una vegada em vaig apostar amb ell, impulsat per l'amor propi perquè sempre hi perdia, la meua gorra del Barça i... la vaig perdre. Així com ell era del Madrid i me la va tornar!

Allí vaig començar a aprendre a nadar, vaig vore per primera vegada una cuqueta de la llum i una estrella fugaç. Abans de dormir, el meu germà i jo jugàvem a vore qui pixava més lluny a l'hort. A la paret de l'entrada passàvem llargues estones jugant al frontó amb una pala de fusta i quan esteníem les tovalles agafàvem toreros que era la nostra manera d'anomenar les libèl·lules. Després de dinar vèiem  estirats sobre les nostres "amaquetes" El Equipo A i fèiem la sesta mirant el Tour de França que sempre guanyava Induráin. 

Als dotze anys ja començava a quedar amb els meus amics: Els Meseguers. Tres germans que són com si foren també els meus. Passàvem gairebé tot el dia junts. Al matí, l'al·licient abans d'anar a la mar, era llegir el diari Sport per saber quins jugadors podien fitxar pel Barça. La cara se'ns il·luminava davant d'un titular impactant amb un fitxatge "bomba"; fitxatges que emulàvem per la vesprada quan jugàvem a futbol amb la resta d'amics de la mar. Això sí, després d'haver donat unes quantes voltes a la Mansana amb les bicicletes. És curiós que des de sempre hem "inaugurat l'estiu" amb un gelat de scraciatella i un partidet a l'esplanà que és la zona de la platja on l'arena és més dura i més apta per jugar. No podem evitar-ho: sóm animals de costums.

A la nit soparot made in Tia Juli, la meua altra tercera iaia; les seues creïlles fregides amb allets tendres o la coca de pimentó i tomaca era, com diu ma tia Angelines, bocatto di cardinale! Després de l'àpat, tertúlia i una mica de lectura de la Fotogramas i la Acción que em deixava la meua padrina Isabel i em posava al dia del món del cinema. En acabant, tornava amb els Meseguers i ens fèiem un geladet mentre passejàvem pel passeig per acabar dient: "Demà a les 11:30 com sempre". Quan tornava de nit, per anar del Mareny Blau a ca ma tia, calia travessar un caminet fosc, solitari i rodejat de branques on a mig recorregut hi havia un monticle de sorra. Si agafaves prou velocitat amb la bici no et quedaves clavat, però si n'agafes poca, et costava baixar-ne. Quan això em passava tardava mil·lèsimes de segon en tornar-me'n a pujar a la bicicleta perquè la suggestió et posava els cabells de punta.

Perdíem la noció del temps i desconeixiem si era dilluns o dijous; o juliol o agost. No hi havia Internet i tampoc teníem mòbils. Ignoràvem la paraula "avorrir-se" i conjugàvem constantment el verb "entretindre's". Ara tots tenim vintitrenta i tenim el que no teníem aleshores: obligacions! Però que n'és de bo recordar el temps feliç, i el més important: conservar-lo.

Vicente Aranda

Com sabeu els que em coneixeu sóc gran amant del teatre i del cinema i com que estic passant uns dies a Madrid he aprofitat l'entesa per formar-me en el món del seté art. Des de dijous passat he assistit a un curs intensiu d'actuació cinematogràfica amb el director de cinema Vicente Aranda. 

La veritat és que sempre he estat bastant crític amb el seu cinema, Teresa n'és testimoni, però l'ocasió de ser enregistrat i dirigit per un especialista reconegut pagava la pena per a un enamorat de les arts escèniques com jo. Així a partir de textos proposats, entre ells un monòleg adaptat de La plaça del diamant, els 15 assistents hem interaccionat davant la càmera en el moment que ell deia la paraula màgica: "acció!"

El curs ha estat del tot interessant i l'home es mostrà del tot atent i accessible amb tothom. Tanmateix, aprofitant un descans vaig poder establir una conversa amb ell mentre la resta es feia el café.¿Endevineu el tema estrella del diàleg? Doncs sí, aquest va ser la pel·lícula Tirant lo Blanc. Tanmateix, us transcric el "tête à tête" que vam tindre per tal que cadascú traga les seues pròpies conclusions.

-Don Vicente, com començà vosté en açò del cinema?

-Jo tenia vocació d'escriptor. Però un dia uns amics i jo ens reunirem per fer una pel·lícula a Caracas i per atzar em triaren per fer de director. I des d'eixe dia he fet sempre un llargmetratge cada dos anys per encàrrec.

-Per encàrrec? Això vol dir que el Tirant lo Blanc també va ser un encàrrec?

-Efectivament. 

-Com va elaborar el guió?

-Em vaig basar en una traducció castellana del Siglo de Oro. Probablement la mateixa que llegí Cervantes.

-Quin pes tingué Albert Hauf (professor de Literatura Medieval de la Universitat de València) en el guió?

-No massa, diu que li va agradar però ell va llegir el guió quan la pel·lícula ja estava muntada.

-Per què la pel·lícula es va rodar en anglés i no en valencià o castellà?

-En ser una coproducció el Regne Unit posava també molts diners. Tot i això es va invertir molt en fer un bon doblatge al castellà. I pel que dius del valencià, en ningún moment es va proposar res per ninguna part. Haguera estat una opció. Però si et sóc sincer l'únic defecte que li trobe a aquesta meravellosa novel·la és que fou escrita en valencià.

Arribat a aquest punt vaig tractar d'explicar-li que la virtut d'aquesta novel·la, entre altres, és que està escrita en valencià, el català de tots. Ja que ell també feia alguna distinció entre ambdues llengües. Em va extranyar la seua reacció, sobretot perquè ell és barceloní i, en declarar-se obertament d'esquerres, el veia més tolerant amb la resta de llengües de l'Estat. Tot i això es mostrà comprensiu i amable amb la meua resposta. I atés que ningú del dos volíem molestar a l'altri orientarem la conversa per parlar del Tirant, de Ramon Muntaner, de Roger de Flor i de l'escena de Juana la Loca (rodada dos anys abans que Tirant lo Blanc) on Rosana Pastor tot intepretant una dama de companyia llegeix la primera trobada entre Tirant i Carmesina a la malaurada reina.

La tertúlia amb el cineasta va seguir després amb altres companys i descobrirem entre altres coses que al film Carmen va preferir per al paper de l'andalús José, l'argentí Leonardo Sbaraglia que Eduardo Noriega perquè considera que aquest darrer està a anys llum de la qualitat interpretativa del primer. A més a més, considera un "espant" Cinema Paradiso i creu que Almodóvar té alzheimer atés que no li agraden gens les pel·lícules que últimament roda el manxec. No li agradà tampoc la Celda 211 i en contraposició prefereix la  belga Un profeta. Reconeix que al càsting de Juana la Loca Pilar López de Ayala ho va fer "regular tirant a mal" però que va veure un "nosequè" en ella que va fer decantar la balança a favor de l'actriu. Al seus 83 anys no ha conegut cap actor que se sàpiga el text en un rodatge i encara que no li agrada el Mètode de Lee Strasberg reconeix que és necessari que cada intèrpret tinga el seu propi mètode davant la càmera. I per últim, diu que ja no llegeix sinó que "rellegeix" ja que esmenta que a la seua edat el que cal és rellegir la bona literatura perquè el que hi ha ara són imitacions barates i sense trellat. És per això que ara està amb Anna Karenina i Guerrra i pau. 

Sens dubte, geni i figura.

Nostàlgia feliç

Avui s'ha acabat el curs i tinc nostàlgia, però com indica el títol que encapçala l'article, una nostàlgia feliç. Enguany he gaudit d'un any magnífic a l'institut El Caminàs de Castelló. He conegut una sèrie de companys i companyes meravellosos, i l'alumnat ha estat a l'alçada del grup humà de docents. 

Pel que correspon als meus homònims ha estat un plaer treballar colze a colze al costat de Pedro Cifuentes, Rosa Melià, Guillermina, Anna Tena, Elena Nebot, Cristobal, Mariachu, Joan Castany, Joan Vilaplana, David G., Esther, Verònica, Octavi, Isabel, Maria Àngels, Miguel, Maria Josep, Laura, Paco Tendero, Javier, María Jesús, Pascual, Anna, Encarna, Juanmi, Rosa Amorós, Juanjo, Nieves Baena, Helena de Troya, Begoña Adsuara, Raquel Sorribes, Raquel Tarazona, Ismael, Esther amb H, Rosa Cuartero, Paco el conserge i Vicent Melo. Amb aquest assortit de pedagogs he rigut, debatut, esmorzat, dinat i xarrat unes quantes hores.

Pel que fa a l'alumnat: genial. He viscut amb ells molts moments inoblidales com ara que atún en valencià es diu "Calvo" o que la nòvia de Tirant lo Blanc s'anomena Moby Dick (i no era una pregunta de relacionar!). Bromes a banda, aquestes criatures em fan sentir com el Peter Pan i m'aporten joventut, alegria i vitalitat. Em fan sentir important i amb personetes com aquestes és impossible tindre l'autoestima baixa. Sense anar més lluny, ahir estàvem visualitzant la pel·lícula Herois de Pau Freixas i Albert Espinosa (recomanable del tot per a 1r i 2n d'ESO) i en un moment donat succeeix un fet, no us diré quin, que a més d'un fa saltar alguna llàgrima. Heus-me ací aguantant estoicament amb posat de Clint Eastwood, però, malgrat la meua planta d'home dur de la Ribera del Xúquer, se'm va escapar un  bri d'emoció que no passà desapercebut per a un alumne de la meua tutoria que va dir: "Emili, no patisques que és només una pel·lícula!". 

Vaig entrar l'1 de setembre del 2011 amb poc i hui ja puc dir que me'n vaig de la ciutat de Tombatossals ben ric, per tot allò, que ells i elles, potser sense saber-ho, m'han aportat.

A tot aquest grup humà, gràcies.

Qualsevol nit pot sortir el sol!

Hui he treballat Qualsevol nit pot sortir el sol amb la meua canalla de 1r d'ESO. Tots són nascuts, la majoria, el 1998, l'any que Van Gaal va fer un doblet de Lliga i Copa amb el Barça i 23 anys després de la composició de la cançó. En un principi, els anava a ficar l'original de Jaume Sisa, de la qual sóc devot, però he trobat aquesta versió, a l'estil de rumba catalana, del mític grup Los Manolos que he preferit per a l'ocasió. M'ho he passat bomba! Acostume a organitzar-los sempre en grups perquè fem una lliga de Trivial amb preguntes sobre les unitats didàctiques, actualitat, història, cultura general, etc. Aleshores, les respostes correctes, el comportament a classe i el treball diari donen punts als diferents equips, i hui, la Prova Mestra, era donar, ni més ni menys, que 10 punts a l'equip que millor cantés la peça musical. És així com he organitzat un ordre d'intervenció per grups que havien d'interpretar la lletra i la melodia en el moment que jo deia "canvi". En aquell moment jo abaixava l'audio per comprovar si cantaven o no, i com 10 punts són molts punts, allà que han cantat a cor que vols i m'ho han posat difícil. Em quede en dos moments: el primer que, quan deia "TOTS", cantaven la tornada com si se'ls anara la vida. El segon, i gran moment des que sóc professor, que quan ha tocat el timbre per anar al pati, s'han quedat al lloc cantant. Qualsevol nit pot sortir el sol!

Hi ha alternatives a les retallades?

Estem vivint una època crua i difícil i cada dia que passa sembla que tot empitjora. Les retallades que estem patint situen l'estat a una diferència entre rics i pobres abismal que recorda l'Espanya de la postguerra. Ens estem deixant guiar per polítics que no tenen full de ruta, que creuen que tenen el "monopoli de la veritat" al seu si i que ignoren i se'n riuen de qualsevol proposta que no siga la seua. Voldria que hi haguera eleccions anticipades perquè una altra manera de fer les coses és possible. Els polítics que ara ens governen ens volen fer creure que "retallen a contracor" i "que no hi ha alternativa". A més a més, per a més inri, sí que hi ha diners per rescatar un banc gestionat pèssimament i, al "mòdic preu" de 23.000 milions d'euros. Quasi res! 

Tanmateix, sóc optimista per natura i per convicció i sé que ens en sortirem. I, el que és més important, n'aprendrem la lliçó. Com diu el flamant "català de l'any" en Joaquim Maria Puyal: "hem confós els diners amb la felicitat" però com diu la Medalla d'Or del Parlament de Catalunya, el senyor Josep Guardiola: "Si ens llevem d'hora i ens posem a treballar, som imparables".

Recentment, he llegit al Diari Ara un article de Vicenç Navarro, catedràtic de Ciències Polítiques i Socials de la Universitat Pompeu Fabra on proposa una sèrie de mesures alternatives a les brutals retallades que s'han instaurat. Amb l'objectiu de ser més pedagògic i arribar més facilment a tothom, en compte d'enllaçar-vos l'article o reproduir-lo, l'esquematitze a continuació en un decàleg:

ALTERNATIVES A LES RETALLADES

1. Mantenir l'import de patrimoni que suposa una ingrés de 2.100 milions d'euros. (Amb la congelació de pensions es retallen 1.500 milions, i s'han retallat 600 més als serveis domiciliaris de persones amb dependència.)

2.  Anul·lar la baixada d'impostos de successions. (Ocasiona un benefici de 2.552 milions d'euros).

3. Revertir la baixada d'impostos a les persones que ingressen més de 120.000 euros a l'any. (S'obtenen 2.500 milions d'euros.)

4. Anul·lar la baixada de l'impost de societats de grans empreses que facturen més de 150 milions d'euros a l'any; és a dir, el 0,12% de totes les empreses. (S'ingressen així, 5.300 milions d'euros.)

5. Retallar l'equipament militar en helicòpters Tigre, carros de combat i altres vehicles que suposen una despesa de 1.500 milions d'euros. 

6. Corregir el frau fiscal de les grans fortunes i de les grans empreses, que cal dir, es duu amb la complicitat de la banca. (S'obtindrien, atenció, 44.000 milions d'euros. Segons el sindicat d'inspectors de l'Agència Tributària són els responsables del 72%  de tot el frau fiscal a l'estat espanyol.)

7. Substituir el copagament sanitari per un impost finalista per a sanitat seguint el model del Canadà. És a dir, si posem per cas, que s'apugen els carburants, és per financiar la sanitat. (S'ingressarien 6.900 milions d'euros.)

8. Gravar impostos especials per als beneficis bancaris, tal i com ha suggerit el Fons Monetari Internacional i seguint el model d'altres països. (Percebríem 3.000 milions d'euros.)

9. Gravar amb 5 euros cada vol que isca d'aeroports espanyols com a Finlàndia. (S'ingressen així 1.000 milions d'euros.)

10. Modificar la quantitat pagada en multes segons els ingressos de l'infractor. (Es recollirien 862 milions d'euros.) 

De les catorze obres de la misericòdia la primera diu: "Ensenyar al qui no sap". Deixem-nos de romanços i fem el que deia el poeta grec Kavafis: "Cal aprendre dels que saben". 

Festa sorpresa

Dissabte, 12 de maig del 2012

Estic assegut veient la pel·lícula Avatar a la Casa de la Cultura de Sueca amb l'equip de monitors i una trentena d'adolescents del Dissabtes d'Oci. Com ja he vist el llargmetratge em pose l'auricular del mòbil i sent la transmissió del Puyal. Encara que ja hi ha campió de lliga m'agrada escoltar l'equip de la TDP i, de pas, saber si Messi augmentarà el registre de 50 gols que estratosfèricament ha assolit.

De sobte, es talla la transmissió perquè m'entra una trucada al mòbil. És Teresa.

-Teresa, com va tot?
-Emili, has de vindre corrents a casa!
-Què passa?!
-La rentadora, no sé que he tocat però no para de sortir aigua i el pis està inundant-se!
-Apreta el botó fins que s'ature la rentadora; com si reiniciares l'ordinador...!
-No, has de vindre, açò és un caos!
-Hi vaig de seguida!

M'adrece a Pilar, la coordinadora de l'activitat.

-Pilar, tinc un problema, ma casa sembla el riu Xúquer!
-Tranquil, ara t'obric baix i no et preocupes, vine quan pugues!
-Gràcies!

Un minut i trenta segons més tard, i després de batre el rècord de velocitat que ostentava Hussain Bolt arribe a casa xorrant i esmaperdut. Fique la clau al pany, obric, veig la cuina tancada i tot fosc. Al meu cap hi ha una bafarada amb el signe d'interrogació, encenc el llum del menjador i...

-SORPRESAAAAA!!!

Teresa m'havia preparat una festa sorpresa per al meu trenté aniversari. Les meues neurones no paraven, com diuen a Castelló, de topetar entre elles. En el moment que reaccione hi veig Salva, Pau, Mercè, Hèctor, Isabel, Maria del Mar, Carmen, Núria, Iris, Josep, Xesco (feia almenys dos anys que no el veia), Carles, Claudi, Mayte, Clara i Nacha.  Increïble! A més a més, els monitors i monitores de l'Oci eren els ganxos. Quin detectiu s'ha perdut la humaninat!

Després d'estar gairebé mitja hora donant gràcies i agraint tothom la festa, vam riure, xerrar, cantar amb la guitarra i, sobretot, passar una bona estona. Encara em dura el somriure al rostre!

SOU IRREPETIBLES!

Ser del Barça és el millor que hi ha!

La meua cara fou un poema

quan Torres feu sense esmena

l'empat a dos al Camp Nou

al minut quaranta-nou

L'equip ho intentà a tort i a dret

però amb un Chelsea emmurallat

era gairebé un disbarat

fer un gol consistent

Perquè fins i tot el pal

o el mateix travesser

evitaren sense fre

que el gol trobés un forat.

Veníem de patir la derrota

enfront d'un Madrid exaltat

que per una vegada s'anota

una victòria en quatre anys

Tan se val si hem perdut

tan se val què ha passat

aquest equip ens ha donat

Tretze títols i molt d'orgull

Sense anar-hi més lluny

aquest curs ja hem guanyat

tres trofeus de qualitat

abans d'arribar el juny

Després de tant d'èxit

és d'humans fer errades

i totes us són perdonades

No passa res amic Messi!

Gràcies donem al Guardiola

i lloem els seus jugadors

ens hi hem deixat la gola

ens heu omplert els cors

Sou genials i irrepetibles

i mereixeu tots els elogis

no ha acabat el vostre cicle

Queden moltes nits de somni!

Com a xiquets

Quan era menudet, entre els deu i els dotze anys, tenia una colla d'amics molts bregadors que cada dos per tres estaven discutint per la ximpleria més irrisòria. Ja en el seu moment, m'amoïnava el fet, perquè sempre he tractat, en la mesura del possible, evitar les discussions. Aleshores, pensava: "Quines ganes tinc de fer-me gran per tal de no discutir per tonteries" tot pensant que el món dels adults era farcit de seny i maduresa.
Tot i això, reconec que sóc home temperamental i de "geni d'escopeta", però malgrat tot, evite les disputes pujades de to i "tindre més que paraules" amb qualcú quan és del tot innecessari. 

Han passat gairebé vint anys des que arribí a eixa conclusió i m'he adonat que el món dels adults és igual que els dels infants. Cadascú ve d'un bressol diferent i té les seues manies i dèries. Darrerament, un company s'ha trobat en la tessitura de la discussió estèril i sense trellat a la seua faena; sense trellat perquè allò que havia de ser un debat per intercanviar punts de vista i atendre arguments, va esdevenir en una lletania de despropòsits, i, tristament, d'insults. "L'insult és l'argument del dèbil" em diu mon pare. Quanta raó té.

Una companya, molt sentida, tot just abans-d'ahir tingué una imcomprensible trifulca. Raonava que no entenia com amb el seu tarannà dialogant, les seues bones maneres i les ganes de soterrar qualsevol malentés, rebia improperis i lladrucs de la seua interlocutora. "No faces cas, xica" li diu sa iaia. Però ella, convençuda de què tot és pot parlar i arreglar, li escrigué un missatge privat al Facebook amb caire de germanor i d'entesa. La resposta fou desagrable. "Això és que et té enveja" li diu son iaio. Però, prop de la realitat, i després de llegir el correu, la meua amiga i jo arribàrem a la conclusió de què hi ha gent que per no disculpar-se "fa fugides endavant". "Preocupa' t per la gent que paga la pena. La família et toca i els amics te'ls tries" li diu el nòvio.

Al llarg de la nostra vida ens equivoquem un mínim de dues vegades el dia. Així i tot, el refranyer ens diu que rectificar és de savis i l'experiència vital i personal,  ens han de servir per evitar "reequivocar-nos" i, al cap i a la fi, ser més feliços.

Maluradament, el reg i el guano no fan el mateix efecte en tothom i trobem gent que li cal un estiu més o, si més no, altra passadeta de guano per acabar de madurar.

Les ensenyances del senyor Juan

Tinc molta estima per un veí anomenat Juan que sempre que me'l trobe em dóna una lliçó de ciutadania. És un home ple d'humor, afable, adobat en mil batalles i obrer de professió. Com diuen al meu poble "sempre ha llaurat recte" i és dels que poden presumir que amb humiltat i esforç ha aconseguit regalar un piset a cadascun dels seus fills. A continuació reproduïsc algunes de les seues ensenyances així com diàlegs que el meu germà i jo hem tingut amb ell.

1a trobada amb el senyor Juan (fa 8 o 10 anys).

-Xe, xicon! Tots els dies et veig que agafes el tren per anar a València! Què estàs estudiant?

-Traducció i interpretació.

-I això què és?

-És una carrera d'idiomes...

-I quantes llengües parles?

-Anglés, francés, castellà i valencià!

-Ei caram! Quan jo vaig fer la mili tenia un company que parlava set idiomes... i era marica!

-...

1a trobada del meu germà  amb el senyor Juan (fa 5 0 6 anys).

-Xe, xicon, l'altre dia em vaig trobar al teu germà! Tu què estudies?

-Jo, informàtica.

-Això està molt bé, perquè els ordinadors són el futur...

-Vaja que és de veres!

-A més en eixa carrera de segur que guanyes molts diners...!

-No ho sé, esperem que sí...

-Recorda el que et diré hui. El dia que la teua dona et demane 5.000 pessetes per anar a la perruqueria i no li'ls pugues donar, eixe dia seràs un merda!

- ...

Altra trobada del meu germà amb el senyor Juan.

-Xe, Carles com va l'assumpte?

-Bé, senyor Juan, amb pressa que faig tard al tren!

-(Agafant-lo del braç) Doncs haver eixit abans que jo tinc ganes de xarrar!

Les Falles

Des que era ben menut m'emocionava amb l'olor de la pòlvora, de bunyols, xocolata i de l'ambient festiu. Vivia, llavors, a la plaça de Cervantes, i gaudia d'allò més quan, una setmana abans de la Plantà, anava tots els dies a la botigueta d'Amparo i Andrés Espasa a preguntar: "Quan planten la falla?" 

El ritual de cada any m'omplia de goig: Dilluns posaven els senyals de "prohibit estacionar"; dimarts abocaven l'arena al bell mig de la plaça, dimecres, a migdia, ja portaven els primers ninots, i per la vesprada, només eixir d'escola, me n'anava corrents per passar-me la vesprada mirant com la plantaven. Per la nit, el moment crucial era quan la grua i, un faller especialista, muntaven la figura principal del monument; aquest, s'introduïa per dins la falla per comprovar la solidesa de l'estructura, i eixia al cap de cinc minuts victorejat pels fallers de la seua comissió. Dijous només aclarir el dia, guaitava per la finestra i albirava, coberta de rosada, "la falla d'enguany" ja plantada i amb el monument a l'alçada de la meua cambra (tot un luxe per a la meua devoció festera). Divendres, em sumava amb la resta de xiquets i xiquetes a dibuixar-la. Durant les festes, baixava després de dinar "a vigilar" que els xiquets de la Falla de l'Ajuntament, que tenien el casal a prop, no feren malbé "la meua". Gaudia d'allò més amb el meu brussó, el barret de palla, el mocador... i una bona bossa de coets. Quan arribava la Nit de la Cremà ma casa s'omplia de gom a gom i els meus amics, el meu germà i jo començàvem la travessa per esbrinar cap a quin cantó cauria la figura principal. Era també tradicional sentir, quan la figura començava a inclinar-se, com el públic acompanyava la caiguda amb un gutural "eeeehhh..." similar al que s'escolta als camps de futbol quan trau el porter de l'equip rival. A més a més, només cremar-se la falla, supervisats per mon pare, aprofitaven les petites flames que encara quedaven per cremar un xicotet monument faller fet amb una caixa de sabates, que el meu germà i jo havíem confeccionat durant el matí. 

Però els temps, com cantava Bob Dylan, estan canviant. Dissabte passat, tingué lloc al meu poble la Cavalcada del Ninot, i aquells records d'infantesa quedaren reduïts a la mínima expressió. Com que, des d'antic, l'objectiu de la festa és divertir-se i aprofitar l'entesa per fer una crítica social, opinaré en veu alta. Crec que el col·lectiu faller hauria de prendre mesures en la ingesta desmesurada d'alcohol. No és de rebut que la festa s'embrute per una grapat de borratxos sense escrúpols que confonen la vía pública amb l'urinari de sa casa i, sobretot, que destaquen més en la cavalcada "els transvestits de perruca torta i ulls tancats que canturegen consonants amb un cubata a la mà mentre tracten de dirigir ridículament una xaranga"que no un col·lectiu animós, lúdic i festiu amb ganes d'arrencar un somriure al personal. 

L'alcohol sempre ha estat present en els grans esdeveniments i per a un gran percentatge de valencians i valencianes, les falles ho són. Desitge poder brindar amb aquest col·lectiu una nova manera d'entendre la festa perquè molts dels nostres joves s'emmirallen en ells. 

Daniel Vera

Després d'unes setmanes inactiu hi torne per parlar del Rei de Sueca, en altres paraules de Daniel Francesc Vera i Sisternes. A part del malnom de la primera línia també se'l coneix com a jolivert per la seua capacitat d'estar en tots els llocs. Bé siga tornejant, dansant, portant el Guió de la Mare de Déu o bé habillat amb una solemne gorgera en processó amb els germans del Sant Sepulcre, aquest cavaller de l'Ordre de Sant Jordi que ha viscut a diferents indrets del món com ara París, Canàries, Itàlia o Les Useres, ha estat dels pocs o (potser l'únic suecà) que ha tingut una audiència privada amb el papa Joan Pau II. Ha  estat capaç de treballar de bidell, empresari gastronòmic, corredor d'assegurances, de locutor d'esdeveniments o de tècnic d'arts escèniques sense deixar de fer allò que més li agrada: viure a tutti plen.  A una assignatura de ser arquitecte tècnic es llicencià en Història de l'Art per la Universitat de València el 2007 amb els 50 anys a punt d'acomplir. A més de ser un dels capitans de l'associació cultural Tradicions i Costums, és el responsable de què hui en dia hi haja tornejants a Sueca o de què es tornara a ballar el Ball de Follies per Carnestoltes. Valencià irreductible, romancero i rondaller aquest gato pardo podria optar al Record Guiness d'hores parlant de qualsevol tema. El més sorprenent que l'he vist fer és estar retransmetent durant tres hores la processó de la Mare de Déu de Sales per TeleSueca gairebé sense agafar aire. La gent que el coneix sap que és únic i irrepetible i que si tot allò que acostuma a contar-nos non è vero, de ben segur que è ben trovato. Si Daniel no existira caldria inventar-lo.

El crim perfecte existeix

Farà cosa d'un any un amic meu que té costum d'agafar tots els dies l'autobús a València em telefonà després d'haver comés "el crim perfecte".

-Diga?

-Emili, acabe de cometre el "crim perfecte"! Allò que ha estat impossible de realitzar al llarg dels temps i que motivà Hitchcock a fer un llargmetratge ha estat possible; jo en sóc l'autor material!

-Però què dius, xafat? Vinga conta'm!

-Voràs, estava a l'autobús anant al Poli, i estava darrere del tot, dempeus amb un grup de passatgers. Entre ells hi havia una dona amb el seu fill d'uns set anys...

-Em tens intrigat!

-Saps que després del tallat i el cigarret la panxa es mou prou i he pensat: "De segur que no farà pudor"i allà que m'he tirat un pet, silenciós, per descomptat, i per desconsol del personal feia olor a "chupacabra"!

-A "chupacabra"?!

-Sí, molta pudor, tio! Però un olor a merda impressionant!

-Mare meua! I s'hauran donat compte, no?

-Ací està "la mare del cordero"! El crim perfecte existeix! Quan ja pensava que m'anaven a deportar a Guantánamo la mare que tenia al costat ha començat a cridar: "Julio! Ja t'has tornat a cagar! Ausades que eres gorrino! Ara hem de baixar del bus, serà possible!" I el xiquet: "Mamà, que no, que no m'ha tornat a passar! De veritat, t'ho promet!"I la mare: "Calla, calla que no sé que faré amb tu, la mare que va quina pudor! Xofer, pare per favor!""Però mamà...""Calla i baixa, gorrino!"

-Ha, ha,ha!

- I jo he callat i he fet cara de "hi ha gent que no està per a eixir de casa" amb la complicitat de la resta. De la que m'he lliurat, xaval!

-N'hi que ho digues, gorrino!

Una filosofia de vida

Considere important la manera d'enfocar el nostre cicle vital i és per aquest motiu que vull compartir aquest vídeo amb vosaltres atès que reflecteix la meua filosofia de vida amb tots els ets i els uts.

Al llarg de la nostra existència són nombrosos els entrebancs amb els quals entropessem i la forma d'enfrontar els problemes ens defineix com a persones. Confesse que de tant en tant sóc bastant alarmista i la gent que em coneix pot corroborar-ho. Tanmateix, m'agrada enfrontar els inconvenients amb humor, i, faltaria més, usar-lo en totes les ocasions possibles.

Una de les coses que em sobtaren de les imatges són les abraçades reconcialiadores entre alguns humoristes ja que des de feia un temps ençà no s'hi avenien. En el cas de Chiquito i Florentino Fernández havien arribat fins i tot als tribunals.

En aquest elenc de mestres de la hilaritat trobem Forges, els Morancos, Gomaspuma, Martes y Trece, Fofito, Pajares i Esteso, Santiago Segura, las Virtudes... Humoristes per a tots els paladars i que ens han donat grans dosis de divertiment amb el seu treball.


Deia Blas de Otero en un poema:

Si he sufrido la sed, el hambre

 todo lo que era mío y resultó ser nada,

 si he segado las sombras en el silencio,

 me queda la palabra.

Llançant un clavell a l'anunci i seguint el camí del poeta bilbaí trobe que malgrat tot "em queda l'humor".