Com a xiquets

Quan era menudet, entre els deu i els dotze anys, tenia una colla d'amics molts bregadors que cada dos per tres estaven discutint per la ximpleria més irrisòria. Ja en el seu moment, m'amoïnava el fet, perquè sempre he tractat, en la mesura del possible, evitar les discussions. Aleshores, pensava: "Quines ganes tinc de fer-me gran per tal de no discutir per tonteries" tot pensant que el món dels adults era farcit de seny i maduresa.
Tot i això, reconec que sóc home temperamental i de "geni d'escopeta", però malgrat tot, evite les disputes pujades de to i "tindre més que paraules" amb qualcú quan és del tot innecessari. 

Han passat gairebé vint anys des que arribí a eixa conclusió i m'he adonat que el món dels adults és igual que els dels infants. Cadascú ve d'un bressol diferent i té les seues manies i dèries. Darrerament, un company s'ha trobat en la tessitura de la discussió estèril i sense trellat a la seua faena; sense trellat perquè allò que havia de ser un debat per intercanviar punts de vista i atendre arguments, va esdevenir en una lletania de despropòsits, i, tristament, d'insults. "L'insult és l'argument del dèbil" em diu mon pare. Quanta raó té.

Una companya, molt sentida, tot just abans-d'ahir tingué una imcomprensible trifulca. Raonava que no entenia com amb el seu tarannà dialogant, les seues bones maneres i les ganes de soterrar qualsevol malentés, rebia improperis i lladrucs de la seua interlocutora. "No faces cas, xica" li diu sa iaia. Però ella, convençuda de què tot és pot parlar i arreglar, li escrigué un missatge privat al Facebook amb caire de germanor i d'entesa. La resposta fou desagrable. "Això és que et té enveja" li diu son iaio. Però, prop de la realitat, i després de llegir el correu, la meua amiga i jo arribàrem a la conclusió de què hi ha gent que per no disculpar-se "fa fugides endavant". "Preocupa' t per la gent que paga la pena. La família et toca i els amics te'ls tries" li diu el nòvio.

Al llarg de la nostra vida ens equivoquem un mínim de dues vegades el dia. Així i tot, el refranyer ens diu que rectificar és de savis i l'experiència vital i personal,  ens han de servir per evitar "reequivocar-nos" i, al cap i a la fi, ser més feliços.

Maluradament, el reg i el guano no fan el mateix efecte en tothom i trobem gent que li cal un estiu més o, si més no, altra passadeta de guano per acabar de madurar.

Les ensenyances del senyor Juan

Tinc molta estima per un veí anomenat Juan que sempre que me'l trobe em dóna una lliçó de ciutadania. És un home ple d'humor, afable, adobat en mil batalles i obrer de professió. Com diuen al meu poble "sempre ha llaurat recte" i és dels que poden presumir que amb humiltat i esforç ha aconseguit regalar un piset a cadascun dels seus fills. A continuació reproduïsc algunes de les seues ensenyances així com diàlegs que el meu germà i jo hem tingut amb ell.

1a trobada amb el senyor Juan (fa 8 o 10 anys).

-Xe, xicon! Tots els dies et veig que agafes el tren per anar a València! Què estàs estudiant?

-Traducció i interpretació.

-I això què és?

-És una carrera d'idiomes...

-I quantes llengües parles?

-Anglés, francés, castellà i valencià!

-Ei caram! Quan jo vaig fer la mili tenia un company que parlava set idiomes... i era marica!

-...

1a trobada del meu germà  amb el senyor Juan (fa 5 0 6 anys).

-Xe, xicon, l'altre dia em vaig trobar al teu germà! Tu què estudies?

-Jo, informàtica.

-Això està molt bé, perquè els ordinadors són el futur...

-Vaja que és de veres!

-A més en eixa carrera de segur que guanyes molts diners...!

-No ho sé, esperem que sí...

-Recorda el que et diré hui. El dia que la teua dona et demane 5.000 pessetes per anar a la perruqueria i no li'ls pugues donar, eixe dia seràs un merda!

- ...

Altra trobada del meu germà amb el senyor Juan.

-Xe, Carles com va l'assumpte?

-Bé, senyor Juan, amb pressa que faig tard al tren!

-(Agafant-lo del braç) Doncs haver eixit abans que jo tinc ganes de xarrar!

Les Falles

Des que era ben menut m'emocionava amb l'olor de la pòlvora, de bunyols, xocolata i de l'ambient festiu. Vivia, llavors, a la plaça de Cervantes, i gaudia d'allò més quan, una setmana abans de la Plantà, anava tots els dies a la botigueta d'Amparo i Andrés Espasa a preguntar: "Quan planten la falla?" 

El ritual de cada any m'omplia de goig: Dilluns posaven els senyals de "prohibit estacionar"; dimarts abocaven l'arena al bell mig de la plaça, dimecres, a migdia, ja portaven els primers ninots, i per la vesprada, només eixir d'escola, me n'anava corrents per passar-me la vesprada mirant com la plantaven. Per la nit, el moment crucial era quan la grua i, un faller especialista, muntaven la figura principal del monument; aquest, s'introduïa per dins la falla per comprovar la solidesa de l'estructura, i eixia al cap de cinc minuts victorejat pels fallers de la seua comissió. Dijous només aclarir el dia, guaitava per la finestra i albirava, coberta de rosada, "la falla d'enguany" ja plantada i amb el monument a l'alçada de la meua cambra (tot un luxe per a la meua devoció festera). Divendres, em sumava amb la resta de xiquets i xiquetes a dibuixar-la. Durant les festes, baixava després de dinar "a vigilar" que els xiquets de la Falla de l'Ajuntament, que tenien el casal a prop, no feren malbé "la meua". Gaudia d'allò més amb el meu brussó, el barret de palla, el mocador... i una bona bossa de coets. Quan arribava la Nit de la Cremà ma casa s'omplia de gom a gom i els meus amics, el meu germà i jo començàvem la travessa per esbrinar cap a quin cantó cauria la figura principal. Era també tradicional sentir, quan la figura començava a inclinar-se, com el públic acompanyava la caiguda amb un gutural "eeeehhh..." similar al que s'escolta als camps de futbol quan trau el porter de l'equip rival. A més a més, només cremar-se la falla, supervisats per mon pare, aprofitaven les petites flames que encara quedaven per cremar un xicotet monument faller fet amb una caixa de sabates, que el meu germà i jo havíem confeccionat durant el matí. 

Però els temps, com cantava Bob Dylan, estan canviant. Dissabte passat, tingué lloc al meu poble la Cavalcada del Ninot, i aquells records d'infantesa quedaren reduïts a la mínima expressió. Com que, des d'antic, l'objectiu de la festa és divertir-se i aprofitar l'entesa per fer una crítica social, opinaré en veu alta. Crec que el col·lectiu faller hauria de prendre mesures en la ingesta desmesurada d'alcohol. No és de rebut que la festa s'embrute per una grapat de borratxos sense escrúpols que confonen la vía pública amb l'urinari de sa casa i, sobretot, que destaquen més en la cavalcada "els transvestits de perruca torta i ulls tancats que canturegen consonants amb un cubata a la mà mentre tracten de dirigir ridículament una xaranga"que no un col·lectiu animós, lúdic i festiu amb ganes d'arrencar un somriure al personal. 

L'alcohol sempre ha estat present en els grans esdeveniments i per a un gran percentatge de valencians i valencianes, les falles ho són. Desitge poder brindar amb aquest col·lectiu una nova manera d'entendre la festa perquè molts dels nostres joves s'emmirallen en ells.