Visualitzacions de pàgina durant la darrera setmana

dijous, 11 d’abril del 2013

Ca Tivo


Farà vora vint anys (o més) que funcionava al bell mig del Passeig de l'Estació de Sueca una gelateria anomenada Casa Tivo. Era molt típic i comú a l'estiu, sobretot en festes patronals, sopar als bars propers, La Clau i El Bonestar, i fer-se, seguidament, el geladet o el resopó a Ca Tivo. 
Per circumstàncies que desconec la casa  va tancar, alguns diuen que per jubilació; altres, per circumstàncies familiars. Però la bona qüestió és que farà uns anyets em contaren una batalleta, si més no simpàtica, en relació a la coneguda casa de gelats.  

Un grup d'homes madurs que ja passàvem els quaranta anys se n'anaren de sopar per celebrar l'inici de les vacances d'estiu. La premisa patriarcal era "sols homes" i "dones a casa". Tanmateix, acordaren amb les mullers que no ho farien llarg i que després del segon cubata tornarien a casa a no més tardar.

El sopar portà als cubates, i aquestos, a la festa. Aquella fou tan sonada i divertida que els festers d'ocasió no volien finir-la i l'allargaren tot el que pogueren i més. Entre acudits, balls i romanços acabaren a Gandia i arribaren a Sueca quan ja començava a clarejar. Molts patien per les reaccions conjugals, altres, no tant. Es per això que un  homenot d'aquella colla pensà que tenia la coartada perfecta per excusar l'hora d'arribada:

-Pepe! Són les set del matí! D'on véns tan tard, refotre? Li diu l'esposa.
-Ei, de Ca Tivo... de fer-nos un geladet...! 
-De Ca Tivo?! Tira! Tira cap al sofà que ja t'apanyaré!

En aquells dies d'estiu Ca Tivo portava més de deu anys tancat! Bon intent!

dijous, 4 d’abril del 2013

Gent que admire: Paco Muñoz


Són moltes les persones que m'envolten i que no puc deixar d'admirar per tot allò que han oferit, ofereixen i oferiran a la nostra societat i entorn. 

Farà cosa de tres anys tingué lloc a Sueca la segona manifestació multitudinària de Xúquer Viu a favor de mantindre vius els nostres aqüifers i en contra de transvassaments polititzats que perjudicarien greument el nostre patrimoni natural i, sobretot, la sostenibilitat del riu Xúquer.

Gràcies a la gestió, saber fer i capacitat de comboiar de Toni de l'Hostal un grup nombrós de músics i cantants amenitzaren la vesprada  amb cançons festívoles, en valencià i amb caire reivindicatiu. Entre ells m'hi vaig trobar de rebot atés que la representació suecana de l'esdeviment havia de córrer a càrrec de Lupe Català però com que ella sí que és artista de veritat no va poder acudir a la cita perquè tenia un concert que oferir el mateix dia.
Conscient de la responsabilitat davant d'un estol d'artistes de l'alçada de Néstor Mont, Paco Muñoz, Josep Dídac o Dani Miquel em vaig ben assajar la cançó de Pare de Serrat i, per a postres, havia de ser el primer en eixir a l'entaulat donat la meua condició d'amfitrió local. 
La meua sopresa va ser quan Toni em va dir:

-Ie Mili, quina cançó vas a cantar?
-Jo, la de Pare de Serrat...
-Ai pues, el Paco Muñoz també la vol cantar! Mira allí el tens, apanyat en ell!

Quina angoixa i tremolor de cames! Jo què li havia de dir? Si sóc un afeccionat i ell un professional amb una trajectòria de més de trenta anys?!

La cosa anà de categoria. La seua qualitat com a artista era directament proporcional a la seua humiltat i grau d'acolliment.

-Tu canta-la i jo m'hi afegiré. Farem una mena de duet, et sembla bé? Em va dir.

Què si em semblava bé? Què pagat que estiguí de compartir escenari amb ell! Quantes cançons en valencià he aprés, ballat i cantat gràcies a ell i sobretot populars! 

Hi ha dies que són inesborrables i agradables de recordar.