Visualitzacions de pàgina durant la darrera setmana

divendres, 8 de novembre del 2013

El Califa, Canal 9 i l'article 56






Ja fa uns quants anys la Trinca cantava la cançó El Califa a ritme de "chotis" madrileny per denunciar amb el seu humor musical la classe política prepotent, autoritària i poc escrupulosa que prenia decisions unilaterals per a un suposat, a la vegada que fals, benefici ciutadà. Malauradament, aquest tema, trenta anys més tard, continua estant en voga perquè els nostres dirigents no han madurat en aquest sentit. 

"Califa, ets el rei de l'enganyifa; Califa, tu sí que t'ho has muntat bé!"



Si canviàrem l'apelatiu per Zaplana, Camps o Fabra, no estaríem dient cap mentida ni molt menys cap insult. Ells han farcit la graella televisiva de caspa i vísceres i, per postres, la manipulació informativa que s'havia denunciat durant tots aquests anys per part de treballadors, grups polítics de l'oposició i sindicats s'ha corroborat en les darreres 72 hores quan després de l'anunci del tancament de RTVV els empleats de Canal 9 han afirmat que rebien ordres expresses de la Generalitat per contar mitges mentides o desinformar la població com en el cas de l'accident de metro del 3 de juliol del 2006.



Per si això fora poc, "nostres senyories" volen passar-se per l'engonal les normes legals i fer cas omís a l'article 56 de l'Estatut d'Autonomia del País Valencià i carregar-se d'un espolsó l'espai de comunicació públic que ve avalat per la nostra Carta Magna. Però, com bé diria de bell nou la Trinca,  el president Fabra i els seus sequaços apliquen alegrement l'article 26 "per així fer cas omís" i justificar-se:



"Diu l'article 26 
que en un cas de compromís, 
el Califa pot si cal, 
passar-se per l'engonal, 
totes les lleis del País"



Es trist, molt trist que s'albire de forma immediata el tancament de la nostra televisió pública, aquella que Enric Valor va dir que: "havia de durar molts anys". També no té nom la complicitat del personal de Canal 9 amb els califes durant quasi 25 anys i fer públiques, en aquests tres dies, totes les extorsions, amenaces i altres tècniques sicilianes quan la partida està a punt de finalitzar.



Tot i això, i recorrent al refranyer popular "Mai no és tard quan Déu arriba"  ara és l'hora d'unir-nos per dir clarament "no" a la classe dirigent que amb arguments demagògics com ara que "para salvaguardar la educación, la sanidad y los servicios sociales, es preciso el cierre de Canal 9", volen fer-nos beure oli. Tot menys aplicar l'article primer de la Trinca:

"Segons l'article primer,
el califa està obligat
ha tractar l'administrat
com si fos home de bé"



Diuen que el qui fa el que pot no està obligat a més. Atès que el problema és de capacitat, gestió i sentit comú la solució és ben clara: dimissió i eleccions anticipades ja!

dilluns, 28 d’octubre del 2013

Estellés, Víctor Jara i Guillem Agulló

Vicent Andrés Estellés no fou solament home de poesia sinó també de teatre i dins la seua producció teatral destaca el seu Oratori del nostre temps. Amb una projecció col·lectiva pel seu relleu social ens recorda amb rèpliques teatrals versificades, personalitats que tingueren un gran impacte històric i mediàtic com Marylin Monroe, Josep Ribera i Víctor Jara.

Irremeiablement, llegint la poesia teatral del "fill del forner" i concretament l'Oratori per la mort de Víctor Jara no he pogut evitar recordar-me de Guillem Agulló qui ja fa vint anys morí injustament pel despropòsit de les misèries humanes més carpetovètoniques i intolerants. Morí de la forma més cruel que pot morir un home: assassinat.  Destí que, per desventura, patí vint anys abans, l'any 1973, Víctor Jara.

Voldria fer ressò de l'acte III titulat Passió i mort de Víctor Jara on ens recorda, malauradament, el trist final del representant d'una generació de joves xilens que cantaven a la llibertat:

La sang del poble
no és mai en va vessada,
i fructifica
i arriba a l'estatura
de la còlera i l'arbre.
La sang del poble
és la sang més amarga,
la que més costa,
i fàcilment es vessa
damunt l'asfalt impune.
La sang del poble
mai no demana guerra:
és sang inerme
sota la bestiesa
antiga de l'espasa.
No te'n refies d'aquesta sang que vesses!
Creua la terra,
creua rius, incendia
l'univers com bandera! 

Estellés morí un mes abans que el seu conciutadà de Burjassot i crec que d'haver viscut, sense ànim de semblar agosarat, ens hauria refrescat aquest fragment de la seua obra per recordar-nos la podridura humana i que "la sang del poble no és mai en va vessada".

El dia 24 de novembre estaré a l'homenatge que dos col·lectius del meu poble, La Xala i Reconstruint Fuster, han organitzat en homenatge a Guillem Agulló, "qui ha esdevingut idea, nucli, esperança, remor d'aigües secretes i poble que camina" com recitava Estellés.

dimarts, 10 de setembre del 2013

Tornejants de Sueca


Versos que dedique als Tornejants de Sueca perquè mai més es perden les tradicions i costums a Sueca. La fotografia és de Leo Ferrer. 

Ja vénen els tornejants
custodiant Nostra Senyora
Amb la dansa que els honora
al ritme dels redoblants

Abillats amb ses cuirasses
d'or vell i grana sedosa
els cavallers acompanyen
Nostra Dama més formosa

Plomes d'estruç coronen
els casc de Sant Joan
i escarapel·les envolten
ses cames per al combat

Llançant les vares tornegen
tot dansant de part a part
amb salts i bots cabriolegen
desafiants els tornejants

En acabar s'agenollen
fent reverència al Guió
custodiat per l'espasa
i l'escut a la processó

I si el torneig cau a terra
el botarga amb fermesa
el canvia amb rapidesa

i a continuar la guerra.

Tres a l'esquerra i la fuga,
mags, creuada, carreretes,
cadireta, el patge i floretes
componen els balls de la justa.

Ja el segle XVIII dansaren
i retornaren el XXI
amb l'objectiu que no es perden
ni tornejos ni costums

8 de setembre en processó
14 de febrer al Convent
dates per poder veure
els tornejants al carrer

I si alguna cosa de les dites
creieu que “non è vera”
agafeu aire i coratge
i pregunteu a Daniel Vera.



diumenge, 4 d’agost del 2013

A la memòria de Pere C.

El passat dijous 1 d'agost va morir el suecà Pere C. als 59 anys d'edat. Quina va ser la causa? Una pneumònia aguditzada per desnutrició. En altres paraules: Va morir de fam.
Vivia sol i estava a l'atur ja que l'empresa del poble on havia treballat durant més de 30 anys va tancar a causa dels efectes de la crisi. Esgotats els dos anys de subsidi i la pròrroga de 400 euros mensuals, Pere C. no va voler dir a ningú que no tenia per a menjar i és així com deixà de fer-ho. Estava esperant a cobrar la indemnització del Fons de Garantia Salarial pel seu acomiadament però, com sol passar, l'administració li va perdre els papers i allò que havia de cobrar després de tans anys complint com a treballador i que amb tota seguretat li haguera allargat la seua manuntenció, no ho va rebre i, malauradament, li ha costat la vida.
Unes setmanes abans un antic company de faena li va fer una visita i es trobà amb un Pere C. calavèric i trist. Li omplí la nevera i l'acompanyà a l'assessoria perquè sol·licitara altra vegada la seua indemnització laboral, ja que li explicà que no era l'únic treballador de l'empresa que encara no havia cobrat el que li devien. Per desventura, l'altruisme del seu amic no va ser suficient i la vida se li escapà.
Cantava Bob Dylan "Quants cops haurà l'home de mirar amunt, per tal de poder veure el cel?/Quantes orelles haurà de tenir abans de sentir plorar al món?/Quantes morts veurà al seu costat per saber que ha mort massa gent?"
Quan em donaren la notícia el sentiment d'impotència em va amarar perquè em sembla inconcebible que en ple segle XXI i, sobretot, al meu poble, hi haja gent que puga morir de fam. Supose que cadascú traurà les seues conclusions i que inevitablement els dits assenyalaran les polítiques actuals que es preocupen més de rescatar bancs que persones. Malgrat tot, trobe que no és qüestió de buscar culpables sinó de buscar solucions i assumir el grau de responsabilitat que tenim per millorar el nostre entorn. 

dijous, 11 d’abril del 2013

Ca Tivo


Farà vora vint anys (o més) que funcionava al bell mig del Passeig de l'Estació de Sueca una gelateria anomenada Casa Tivo. Era molt típic i comú a l'estiu, sobretot en festes patronals, sopar als bars propers, La Clau i El Bonestar, i fer-se, seguidament, el geladet o el resopó a Ca Tivo. 
Per circumstàncies que desconec la casa  va tancar, alguns diuen que per jubilació; altres, per circumstàncies familiars. Però la bona qüestió és que farà uns anyets em contaren una batalleta, si més no simpàtica, en relació a la coneguda casa de gelats.  

Un grup d'homes madurs que ja passàvem els quaranta anys se n'anaren de sopar per celebrar l'inici de les vacances d'estiu. La premisa patriarcal era "sols homes" i "dones a casa". Tanmateix, acordaren amb les mullers que no ho farien llarg i que després del segon cubata tornarien a casa a no més tardar.

El sopar portà als cubates, i aquestos, a la festa. Aquella fou tan sonada i divertida que els festers d'ocasió no volien finir-la i l'allargaren tot el que pogueren i més. Entre acudits, balls i romanços acabaren a Gandia i arribaren a Sueca quan ja començava a clarejar. Molts patien per les reaccions conjugals, altres, no tant. Es per això que un  homenot d'aquella colla pensà que tenia la coartada perfecta per excusar l'hora d'arribada:

-Pepe! Són les set del matí! D'on véns tan tard, refotre? Li diu l'esposa.
-Ei, de Ca Tivo... de fer-nos un geladet...! 
-De Ca Tivo?! Tira! Tira cap al sofà que ja t'apanyaré!

En aquells dies d'estiu Ca Tivo portava més de deu anys tancat! Bon intent!

dijous, 4 d’abril del 2013

Gent que admire: Paco Muñoz


Són moltes les persones que m'envolten i que no puc deixar d'admirar per tot allò que han oferit, ofereixen i oferiran a la nostra societat i entorn. 

Farà cosa de tres anys tingué lloc a Sueca la segona manifestació multitudinària de Xúquer Viu a favor de mantindre vius els nostres aqüifers i en contra de transvassaments polititzats que perjudicarien greument el nostre patrimoni natural i, sobretot, la sostenibilitat del riu Xúquer.

Gràcies a la gestió, saber fer i capacitat de comboiar de Toni de l'Hostal un grup nombrós de músics i cantants amenitzaren la vesprada  amb cançons festívoles, en valencià i amb caire reivindicatiu. Entre ells m'hi vaig trobar de rebot atés que la representació suecana de l'esdeviment havia de córrer a càrrec de Lupe Català però com que ella sí que és artista de veritat no va poder acudir a la cita perquè tenia un concert que oferir el mateix dia.
Conscient de la responsabilitat davant d'un estol d'artistes de l'alçada de Néstor Mont, Paco Muñoz, Josep Dídac o Dani Miquel em vaig ben assajar la cançó de Pare de Serrat i, per a postres, havia de ser el primer en eixir a l'entaulat donat la meua condició d'amfitrió local. 
La meua sopresa va ser quan Toni em va dir:

-Ie Mili, quina cançó vas a cantar?
-Jo, la de Pare de Serrat...
-Ai pues, el Paco Muñoz també la vol cantar! Mira allí el tens, apanyat en ell!

Quina angoixa i tremolor de cames! Jo què li havia de dir? Si sóc un afeccionat i ell un professional amb una trajectòria de més de trenta anys?!

La cosa anà de categoria. La seua qualitat com a artista era directament proporcional a la seua humiltat i grau d'acolliment.

-Tu canta-la i jo m'hi afegiré. Farem una mena de duet, et sembla bé? Em va dir.

Què si em semblava bé? Què pagat que estiguí de compartir escenari amb ell! Quantes cançons en valencià he aprés, ballat i cantat gràcies a ell i sobretot populars! 

Hi ha dies que són inesborrables i agradables de recordar.