Visualitzacions de pàgina durant la darrera setmana

divendres, 8 de novembre del 2013

El Califa, Canal 9 i l'article 56






Ja fa uns quants anys la Trinca cantava la cançó El Califa a ritme de "chotis" madrileny per denunciar amb el seu humor musical la classe política prepotent, autoritària i poc escrupulosa que prenia decisions unilaterals per a un suposat, a la vegada que fals, benefici ciutadà. Malauradament, aquest tema, trenta anys més tard, continua estant en voga perquè els nostres dirigents no han madurat en aquest sentit. 

"Califa, ets el rei de l'enganyifa; Califa, tu sí que t'ho has muntat bé!"



Si canviàrem l'apelatiu per Zaplana, Camps o Fabra, no estaríem dient cap mentida ni molt menys cap insult. Ells han farcit la graella televisiva de caspa i vísceres i, per postres, la manipulació informativa que s'havia denunciat durant tots aquests anys per part de treballadors, grups polítics de l'oposició i sindicats s'ha corroborat en les darreres 72 hores quan després de l'anunci del tancament de RTVV els empleats de Canal 9 han afirmat que rebien ordres expresses de la Generalitat per contar mitges mentides o desinformar la població com en el cas de l'accident de metro del 3 de juliol del 2006.



Per si això fora poc, "nostres senyories" volen passar-se per l'engonal les normes legals i fer cas omís a l'article 56 de l'Estatut d'Autonomia del País Valencià i carregar-se d'un espolsó l'espai de comunicació públic que ve avalat per la nostra Carta Magna. Però, com bé diria de bell nou la Trinca,  el president Fabra i els seus sequaços apliquen alegrement l'article 26 "per així fer cas omís" i justificar-se:



"Diu l'article 26 
que en un cas de compromís, 
el Califa pot si cal, 
passar-se per l'engonal, 
totes les lleis del País"



Es trist, molt trist que s'albire de forma immediata el tancament de la nostra televisió pública, aquella que Enric Valor va dir que: "havia de durar molts anys". També no té nom la complicitat del personal de Canal 9 amb els califes durant quasi 25 anys i fer públiques, en aquests tres dies, totes les extorsions, amenaces i altres tècniques sicilianes quan la partida està a punt de finalitzar.



Tot i això, i recorrent al refranyer popular "Mai no és tard quan Déu arriba"  ara és l'hora d'unir-nos per dir clarament "no" a la classe dirigent que amb arguments demagògics com ara que "para salvaguardar la educación, la sanidad y los servicios sociales, es preciso el cierre de Canal 9", volen fer-nos beure oli. Tot menys aplicar l'article primer de la Trinca:

"Segons l'article primer,
el califa està obligat
ha tractar l'administrat
com si fos home de bé"



Diuen que el qui fa el que pot no està obligat a més. Atès que el problema és de capacitat, gestió i sentit comú la solució és ben clara: dimissió i eleccions anticipades ja!

dilluns, 28 d’octubre del 2013

Estellés, Víctor Jara i Guillem Agulló

Vicent Andrés Estellés no fou solament home de poesia sinó també de teatre i dins la seua producció teatral destaca el seu Oratori del nostre temps. Amb una projecció col·lectiva pel seu relleu social ens recorda amb rèpliques teatrals versificades, personalitats que tingueren un gran impacte històric i mediàtic com Marylin Monroe, Josep Ribera i Víctor Jara.

Irremeiablement, llegint la poesia teatral del "fill del forner" i concretament l'Oratori per la mort de Víctor Jara no he pogut evitar recordar-me de Guillem Agulló qui ja fa vint anys morí injustament pel despropòsit de les misèries humanes més carpetovètoniques i intolerants. Morí de la forma més cruel que pot morir un home: assassinat.  Destí que, per desventura, patí vint anys abans, l'any 1973, Víctor Jara.

Voldria fer ressò de l'acte III titulat Passió i mort de Víctor Jara on ens recorda, malauradament, el trist final del representant d'una generació de joves xilens que cantaven a la llibertat:

La sang del poble
no és mai en va vessada,
i fructifica
i arriba a l'estatura
de la còlera i l'arbre.
La sang del poble
és la sang més amarga,
la que més costa,
i fàcilment es vessa
damunt l'asfalt impune.
La sang del poble
mai no demana guerra:
és sang inerme
sota la bestiesa
antiga de l'espasa.
No te'n refies d'aquesta sang que vesses!
Creua la terra,
creua rius, incendia
l'univers com bandera! 

Estellés morí un mes abans que el seu conciutadà de Burjassot i crec que d'haver viscut, sense ànim de semblar agosarat, ens hauria refrescat aquest fragment de la seua obra per recordar-nos la podridura humana i que "la sang del poble no és mai en va vessada".

El dia 24 de novembre estaré a l'homenatge que dos col·lectius del meu poble, La Xala i Reconstruint Fuster, han organitzat en homenatge a Guillem Agulló, "qui ha esdevingut idea, nucli, esperança, remor d'aigües secretes i poble que camina" com recitava Estellés.

dimarts, 10 de setembre del 2013

Tornejants de Sueca


Versos que dedique als Tornejants de Sueca perquè mai més es perden les tradicions i costums a Sueca. La fotografia és de Leo Ferrer. 

Ja vénen els tornejants
custodiant Nostra Senyora
Amb la dansa que els honora
al ritme dels redoblants

Abillats amb ses cuirasses
d'or vell i grana sedosa
els cavallers acompanyen
Nostra Dama més formosa

Plomes d'estruç coronen
els casc de Sant Joan
i escarapel·les envolten
ses cames per al combat

Llançant les vares tornegen
tot dansant de part a part
amb salts i bots cabriolegen
desafiants els tornejants

En acabar s'agenollen
fent reverència al Guió
custodiat per l'espasa
i l'escut a la processó

I si el torneig cau a terra
el botarga amb fermesa
el canvia amb rapidesa

i a continuar la guerra.

Tres a l'esquerra i la fuga,
mags, creuada, carreretes,
cadireta, el patge i floretes
componen els balls de la justa.

Ja el segle XVIII dansaren
i retornaren el XXI
amb l'objectiu que no es perden
ni tornejos ni costums

8 de setembre en processó
14 de febrer al Convent
dates per poder veure
els tornejants al carrer

I si alguna cosa de les dites
creieu que “non è vera”
agafeu aire i coratge
i pregunteu a Daniel Vera.



diumenge, 4 d’agost del 2013

A la memòria de Pere C.

El passat dijous 1 d'agost va morir el suecà Pere C. als 59 anys d'edat. Quina va ser la causa? Una pneumònia aguditzada per desnutrició. En altres paraules: Va morir de fam.
Vivia sol i estava a l'atur ja que l'empresa del poble on havia treballat durant més de 30 anys va tancar a causa dels efectes de la crisi. Esgotats els dos anys de subsidi i la pròrroga de 400 euros mensuals, Pere C. no va voler dir a ningú que no tenia per a menjar i és així com deixà de fer-ho. Estava esperant a cobrar la indemnització del Fons de Garantia Salarial pel seu acomiadament però, com sol passar, l'administració li va perdre els papers i allò que havia de cobrar després de tans anys complint com a treballador i que amb tota seguretat li haguera allargat la seua manuntenció, no ho va rebre i, malauradament, li ha costat la vida.
Unes setmanes abans un antic company de faena li va fer una visita i es trobà amb un Pere C. calavèric i trist. Li omplí la nevera i l'acompanyà a l'assessoria perquè sol·licitara altra vegada la seua indemnització laboral, ja que li explicà que no era l'únic treballador de l'empresa que encara no havia cobrat el que li devien. Per desventura, l'altruisme del seu amic no va ser suficient i la vida se li escapà.
Cantava Bob Dylan "Quants cops haurà l'home de mirar amunt, per tal de poder veure el cel?/Quantes orelles haurà de tenir abans de sentir plorar al món?/Quantes morts veurà al seu costat per saber que ha mort massa gent?"
Quan em donaren la notícia el sentiment d'impotència em va amarar perquè em sembla inconcebible que en ple segle XXI i, sobretot, al meu poble, hi haja gent que puga morir de fam. Supose que cadascú traurà les seues conclusions i que inevitablement els dits assenyalaran les polítiques actuals que es preocupen més de rescatar bancs que persones. Malgrat tot, trobe que no és qüestió de buscar culpables sinó de buscar solucions i assumir el grau de responsabilitat que tenim per millorar el nostre entorn. 

dijous, 11 d’abril del 2013

Ca Tivo


Farà vora vint anys (o més) que funcionava al bell mig del Passeig de l'Estació de Sueca una gelateria anomenada Casa Tivo. Era molt típic i comú a l'estiu, sobretot en festes patronals, sopar als bars propers, La Clau i El Bonestar, i fer-se, seguidament, el geladet o el resopó a Ca Tivo. 
Per circumstàncies que desconec la casa  va tancar, alguns diuen que per jubilació; altres, per circumstàncies familiars. Però la bona qüestió és que farà uns anyets em contaren una batalleta, si més no simpàtica, en relació a la coneguda casa de gelats.  

Un grup d'homes madurs que ja passàvem els quaranta anys se n'anaren de sopar per celebrar l'inici de les vacances d'estiu. La premisa patriarcal era "sols homes" i "dones a casa". Tanmateix, acordaren amb les mullers que no ho farien llarg i que després del segon cubata tornarien a casa a no més tardar.

El sopar portà als cubates, i aquestos, a la festa. Aquella fou tan sonada i divertida que els festers d'ocasió no volien finir-la i l'allargaren tot el que pogueren i més. Entre acudits, balls i romanços acabaren a Gandia i arribaren a Sueca quan ja començava a clarejar. Molts patien per les reaccions conjugals, altres, no tant. Es per això que un  homenot d'aquella colla pensà que tenia la coartada perfecta per excusar l'hora d'arribada:

-Pepe! Són les set del matí! D'on véns tan tard, refotre? Li diu l'esposa.
-Ei, de Ca Tivo... de fer-nos un geladet...! 
-De Ca Tivo?! Tira! Tira cap al sofà que ja t'apanyaré!

En aquells dies d'estiu Ca Tivo portava més de deu anys tancat! Bon intent!

dijous, 4 d’abril del 2013

Gent que admire: Paco Muñoz


Són moltes les persones que m'envolten i que no puc deixar d'admirar per tot allò que han oferit, ofereixen i oferiran a la nostra societat i entorn. 

Farà cosa de tres anys tingué lloc a Sueca la segona manifestació multitudinària de Xúquer Viu a favor de mantindre vius els nostres aqüifers i en contra de transvassaments polititzats que perjudicarien greument el nostre patrimoni natural i, sobretot, la sostenibilitat del riu Xúquer.

Gràcies a la gestió, saber fer i capacitat de comboiar de Toni de l'Hostal un grup nombrós de músics i cantants amenitzaren la vesprada  amb cançons festívoles, en valencià i amb caire reivindicatiu. Entre ells m'hi vaig trobar de rebot atés que la representació suecana de l'esdeviment havia de córrer a càrrec de Lupe Català però com que ella sí que és artista de veritat no va poder acudir a la cita perquè tenia un concert que oferir el mateix dia.
Conscient de la responsabilitat davant d'un estol d'artistes de l'alçada de Néstor Mont, Paco Muñoz, Josep Dídac o Dani Miquel em vaig ben assajar la cançó de Pare de Serrat i, per a postres, havia de ser el primer en eixir a l'entaulat donat la meua condició d'amfitrió local. 
La meua sopresa va ser quan Toni em va dir:

-Ie Mili, quina cançó vas a cantar?
-Jo, la de Pare de Serrat...
-Ai pues, el Paco Muñoz també la vol cantar! Mira allí el tens, apanyat en ell!

Quina angoixa i tremolor de cames! Jo què li havia de dir? Si sóc un afeccionat i ell un professional amb una trajectòria de més de trenta anys?!

La cosa anà de categoria. La seua qualitat com a artista era directament proporcional a la seua humiltat i grau d'acolliment.

-Tu canta-la i jo m'hi afegiré. Farem una mena de duet, et sembla bé? Em va dir.

Què si em semblava bé? Què pagat que estiguí de compartir escenari amb ell! Quantes cançons en valencià he aprés, ballat i cantat gràcies a ell i sobretot populars! 

Hi ha dies que són inesborrables i agradables de recordar. 


dissabte, 15 de desembre del 2012

Nit de presentació



Ahir va ser un gran dia per a mi. I encara estic en un núvol per tota l'estima rebuda per la gent que va vindre a la presentació del llibre i per la gent que no va poder assistir-hi però que des de la distància em va transmetre el seu suport i vigorositat. A tots i totes vosaltres, infinitíssimes gràcies.

Ací us deixe el meu parlament (que em costà una miqueta d'acabar!) perquè ja ho diu la dita llatina: "verba volant, scripta manem".


Bona nit a tots i a totes,

Estic molt agraït per la vostra presència perquè la majoria de la gent que esteu ací, sinó tots, formeu part de la història de la meua vida i estic molt content de què m'acompanyeu hui ara i ací.

Bé, com tinc tendència a enrotllar-me com les persianes tractaré d'esquematitzar la meu presentació en tres blocs temàtics: el llibre, el recorregut fins a l'elaboració del mateix i, per últim agraïments.

Bé, anem al llibre. Com ha comentat Àngels el llibre o manual que hui presentem pretén omplir un buit bibliogràfic important atés que des de sempre les Arts Escèniques han estat considerades com a divertiments o com a estudis pocs seriosos. Açò hem recorda un conte de Santiago Rusiñol anomenat Gent de bé on s'hi relata l'arribada d'uns comediants: actors, clowns, malabaristes que munten un espectacle a la plaça del poble i una vegada han fet l'actuació i “passen la gorra” la gent del públic es nega a donar-los cap almoina dient coses com: “Damunt que s'ho passen bé, els hem de pagar?”

I de fet açò s'ha traslladat, al llarg dels anys, als antics models de batxillerat, que ara de seguida esmentaré, o a l'actualitat, donat que, davant la situació de crisi econòmica que patim, la primera que ha sofert la tisorada de les retallades ha estat la CULTURA baix el pretext que és només “oci i entreteniment” o “qui vulga festa, que se la pague!”. Però els governants no se n'adonen que LA CULTURA ÉS EL PATRIMONI DELS POBRES, però en fi, tot passa i tot queda com deia Machado i cal resistir com Negrín.

En relació als batxillerats, antigament només podíem estudiar o “ciències o lletres” i el prejudici social deia que els que “valien” anaven a Ciències, i els que no “a lletres” o a Pasqual Hermanos. Afortunadament, hem evolucionat en aquest sentit i avui en dia el nostre alumnat compta amb un Batxillerat d'Arts amb no solament amb una branca artística, sinó també, amb una branca d'Arts Escèniques des de fa 4 cursos. Un batxillerat que els pot conduir a ser graduats universitaris en Arts Escèniques o el que abans era la llicenciatura en Art Dramàtic.

Des d'ací vull defendre la necessitat de formar actors i actrius per la seua contribució al benestar social, perquè, ¿què seria de la vida sense sèries com El mentalista, House, Bones, The Walking Dead, Polònia, Cracòvia (Senyores i senyors, torna tv3!), Amar en tiempos revueltos; què seria de nosaltres sense els musicals, l'Òpera, el teatre infantil, què seria de Sueca sense la Mostra Internacional de Mim, sense El Hobbit, sense la saga de Tiburón, d'Indiana de Jones, sense els Gary Grant, José Sacristán, Katherine Herpburn, José María Rodero, Gemma Cuervo, Javier Bardem, Charles Chaplin, com hauríem explicat la Revolució Industrial sense Tiempos modernos, perquè com sabeu “Una imatge val més que mil paraules”... què seria de la vida sense dels actors i actrius que treballen als Hospitals arrancant diàriament els somriures als xiquets i xiquetes malalts. En resum, què faríem sense els professionals de les arts escèniques que amb el seu saber fer ens ajuden, ni que siga per un moment, a oblidar-nos dels problemes quotidians, que ens distrauen, que ens fan riure, ens fan por, plorar, ens fan sentir i ens porten a móns imaginaris. Quantes vegades ens hem enamorat d'un personatge? Quantes vegades hem odiat fins a la medul·la el dolent d'una sèrie o d'una pel·lícula? Per què hi ha papers que se’ns tatuen al cap i l'identifiquen amb un personatge al que li ha donat vida un actor com ara el Salvatore de El nom de la Rosa, el senyor Lobo de Pulp Ficiton o el Kunta Kinte de Raízes...

La resposta, crec que és ben senzilla i ben alegre, perquè la ficció ens ajuda a ser feliços.

Senyores i senyors les arts escèniques són necessàries, perquè si no les tinguérem el món no s'acabaria el proper divendres, ja faria segles que s'hauria acabat.

Doncs, ara bé, per tal de poder aspirar a ser un actor o actriu amb formació universitària, cal passar una prova d'accés. Donat que aquest grau és de les poques titulacions universitàries que requereixen d'una prova d'accés. I, la primera de totes és el comentari de text. Però cal tindre en compte que el comentari es prou diferent al que s'acostuma a fer a les assignatures de Llengua a la selectivitat.

I per què el comentari de text és necessari per aspirar a ser artista dramàtic? Perquè quan s'escriu un text teatral tota paraula, acotació, signe de puntuació, conflictes, figures i rèpliques dels personatges no estan escrites per atzar, i l'actor ha de saber garbellar i esbudellar el text dramàtic amb tots els ets i els uts per poder-lo representar en escena de la millor manera possible, perquè si un actor o un actriu no és capaç de llegir entre línies, entendre i vore més enllà del guió “mai” podrà defendre eixe text, “com toca” davant un auditori”.


El llibre és un MANUAL, una guía pràctica, un “MANUAL PER A DUMMIES” pas a pas, i sense pressa però sense pausa, l'aspirant mitjançant un tria acurada de textos podrà tractar de defendre amb bones estratègies qualsevol tipus de text teatral. Conté diferents models de comentari i un propi, que és el que jo plantege, on es treballen les diferents part del comentari amb exercicis pràctics i activitats resoltes. Per tal de què ningú es perda i agafe confiança per encarar la prova i, poder fer acomplir el somni de ser artista.

I quins són els textos?

Un tramvia anomenat desig de Tennesse Williams
Bodas de Sangre de Lorca
Èdip, Rei de Sófocles
Sis personatges en cerca d'autor de Pirandello
Un enemic del poble d’Ibsen
Romeo i Julieta de Shakespeare

El retaule del flautista de Jordi Teixidor
El verí del teatre de Rodolf Sirera

La tria correspon a una selecció d’obres clau de la literatura universal i corresponen a diferents gèneres i a diferents èpoques de la història teatral.

A més compta amb annexos que contenen totes les figures retòriques existents amb exemples i les solucions dels diferents exercicis plantejats.

Com ha comentat Àngels, fa dos cursos realitzàrem el postgrau de Teatre a l'Educació a la Universitat de València. I és allí on naix aquest manual. Gràcies a la implicació, perseverança, i saber fer dels professors Tomás Motos i Antoni Navarro, va ser possible que la Universitat instaurarà uns estudis de postgrau dedicats a formar pedagogs teatrals o “artistes pedagogs”. Per què quan el professor canadenc de la Universitat de Montreal, George Laferrière ens preguntava a arrel d'aquests estudis a les primeres sessions si ens sentíem més professors o actors, ell deia que podíem ser una barreja de les dues coses, és a dir: “Artista pedadagogo”.

Tots en esta vida fem teatre, els docents, per descomptat i en la vida, algunes vegades. Ja ho deia Fuster amb la ironia dels seus aforismes: “Una bona mentida, equival a una bona veritat.”
I ara, parlant seriosament, recomane a tothom, i sobretot, als aspirants a ser mestres i professors que facen aquest postgrau, perquè a banda de treballar totes les tècniques teatrals amb orientació escolar, es reciclaran i sobretot, gaudiran bona cosa. Perquè totes les dinàmiques que s'aprenen i es comparteixen, ajuden a pegar-li la volta a la manera de fer classe. I ja dóna igual si ensenyes Llengua, Matemàtiques o Història. De veritat que paga la pena! Ací quedà dit!

És allí quan comence a pensar en el projecte. Vaig buscar a la xarxa de biblioteques si hi havia algun material d'aquest tipus, i no en vaig trobar cap i, per assegurar-me vaig preguntar a la meua lingüista d'ofici i particular, Àngels Alonso, si coneixia algun tipus de material i em va dir que “No”. Aleshores, després de nou mesos i un part que durà tot l'estiu, va nàixer la criatura.

Hi ha una cançó dels “Manel” que diu: “Ens ha costat Déu i ajuda arribar fins a ací”. I és aquesta la part on vull agrair, amb didàctica per als més joves i per als sèniors, que influeixen més dels que es pensen en el jovent, el que jo hui, encara que no estem presentant cap Premi Sant Jordi, que jo hui estiga ací. I la paraula clau és la CONFIANÇA.

A la primera persona que li he d'agrair la confiança és a Àngels Alonso. Jo estava fent un batxillerat de ciències pures, amb matemàtiques, física i química, biologia i tot un assortit d'assignatures que no m'interessaven i sobretot, NO SE'M DONAVEN GENS BÉ, em passava les vesprades anant a repàs. Així com tenia professors pacients i bons com Octavi Carlos encara que d'altres em feren creu i ratlla i em recomanaren anar a PASQUAL HERMANOS. I, atenció, no és broma. No és agradable el que estic dient, però és cert. Això és una altra història, més que superada. I, allí, com qui no vol la cosa, va aparèixer Àngels amb una proposta teatral d'homenatge a Lorca, que també s'adherí un mini homentage al Tricicle. Tota una via d'escapada per a un frustrat como jo, que era com una tortuga a Nova York que trobà un botiga de tortuges a la Cinquena Avinguda.

Gràcies a la seua confiança vaig descobrir que no estava fent el batxillerat més adequat però vaig acabar el curs amb una mitja de 7 que no estava malament. El fet de sentir-se útil, i il·lusionat fent una cosa que t'encanta, impregna tots els vessants de la vida i eixa il·lusió m'ajudà a treure el curs.

Gràcies, Àngels.

Un any més tard, a les portes de la selectivitat, vaig suspendre dues assignatures, Química i una optativa, Biologia Humana. Teòricament amb dues carabasses anaves al setembre, però si una era una optativa hi havia una mena de “buit legal”. Quan cap professor d'aquell 2n de Batxillerat donava un “duro” per mi. S'alçaren dues veus en el desert advocant per mi: la de Manolo Conca i la Vicent Pérez. CONFIAREN EN MI. I gràcies a ells vaig fer el selectiu al juny, el vaig aprovar, i comencí la carrera.

Gràcies a Manolo i a Vicent.

Tercer agraïment. Fent el Taller Municipal de Teatre de Sueca l'any 2002, quan cursava segon curs de la carrera de Traducció i Interpretació, vaig conèixer Pepi Anaya. Després de donar-li moltes voltes, vaig creure, que la meua vocació podria ser la docència. Automàticament ella “em convidà” a fer una classe a l'Institut. Amb només 19 anys, vaig fer una classe a 1r de Batxillerat sobre Vicent Andrés Estellés. Gràcies de nou, a la CONFIANÇA que deposità en un “sagalet” teatrer però complidor vaig descobrir la meua autèntica vocació: fer classe, ser professor.

Gràcies, Pepi.

I gràcies a tots ells hui sóc professor i actue cada dia davant un auditori de 30 espectadors. I em sent profundament orgullós de poder dir que sóc company de professió d'Àngels Alonso, Manolo Conca, Vicent Pérez i Pepi Anaya i tant de bo, en el proper Concurs de Trasllats puga treballar en el mateix centre.

Però també he d'agrair als meus companys de l'Últim Toc Teatre, en especial a Claudi, Carles  Gandia, Teresa, Mercé, Pau, Carmen, Patri, Paco, Mayte i al Taller Municipal de Teatre, en especial a Carles Royo, per injectar-me constantment el verí del teatre i poder projectar així mil històries als escenaris.

Gràcies, amics!

I ja per acabar aquesta presentació empraré una cita de Walt Disney que diu:

Quant faces un cosa, fes-la bé, però fes-ho tan bé, que quan la gent ho veja vulga tornar a vore-ho altra vegada, i convide la gent a vore com de bé fas les coses que fas.”

No parle per mi, faltaria més. Parle per la gent que ha passat per la meua vida i que ha fet la faena ben feta. Perquè gràcies a ells i a elles hui estic ací.

Molt bona nit i gràcies!