Ahir va ser un gran dia per a mi. I encara estic en un núvol per tota l'estima rebuda per la gent que va vindre a la presentació del llibre i per la gent que no va poder assistir-hi però que des de la distància em va transmetre el seu suport i vigorositat. A tots i totes vosaltres, infinitíssimes gràcies.
Ací us deixe el meu parlament (que em costà una miqueta d'acabar!) perquè ja ho diu la dita llatina: "verba volant, scripta manem".
Bona nit a tots i a totes,
Estic
molt agraït per la vostra presència perquè la majoria de la gent
que esteu ací, sinó tots, formeu part de la història de la meua
vida i estic molt content de què m'acompanyeu hui ara i ací.
Bé,
com tinc tendència a enrotllar-me com les persianes tractaré
d'esquematitzar la meu presentació en tres blocs temàtics: el
llibre, el recorregut fins a l'elaboració del mateix i, per últim
agraïments.
Bé,
anem al llibre. Com ha comentat Àngels el llibre o manual que hui
presentem pretén omplir un buit bibliogràfic important atés que
des de sempre les Arts Escèniques han estat considerades com a
divertiments o com a estudis pocs seriosos. Açò hem recorda un
conte de Santiago Rusiñol anomenat Gent
de bé on s'hi
relata l'arribada d'uns comediants: actors, clowns, malabaristes que
munten un espectacle a la plaça del poble i una vegada han fet
l'actuació i “passen la gorra” la gent del públic es nega a
donar-los cap almoina dient coses com: “Damunt que s'ho passen bé,
els hem de pagar?”
I
de fet açò s'ha traslladat, al llarg dels anys, als antics models
de batxillerat, que ara de seguida esmentaré, o a l'actualitat,
donat que, davant la situació de crisi econòmica que patim, la
primera que ha sofert la tisorada de les retallades ha estat la
CULTURA baix el pretext que és només “oci i entreteniment” o
“qui vulga festa, que se la pague!”. Però els governants no se
n'adonen que LA CULTURA ÉS EL PATRIMONI DELS POBRES, però en fi,
tot passa i tot queda com deia Machado i cal resistir com Negrín.
En
relació als batxillerats, antigament només podíem estudiar o
“ciències o lletres” i el prejudici social deia que els que
“valien” anaven a Ciències, i els que no “a lletres” o a
Pasqual Hermanos. Afortunadament, hem evolucionat en aquest sentit i
avui en dia el nostre alumnat compta amb un Batxillerat d'Arts amb no
solament amb una branca artística, sinó també, amb una branca
d'Arts Escèniques des de fa 4 cursos. Un batxillerat que els pot
conduir a ser graduats universitaris en Arts Escèniques o el que
abans era la llicenciatura en Art Dramàtic.
Des
d'ací vull defendre la necessitat de formar actors i actrius per la
seua contribució al benestar social, perquè, ¿què seria de la
vida sense sèries com El
mentalista, House, Bones, The Walking Dead, Polònia, Cracòvia
(Senyores i
senyors, torna tv3!), Amar
en tiempos revueltos; què
seria de nosaltres sense els musicals, l'Òpera, el teatre infantil,
què seria de Sueca sense la Mostra Internacional de Mim, sense El
Hobbit, sense la
saga de Tiburón,
d'Indiana de Jones,
sense els Gary Grant, José Sacristán, Katherine Herpburn, José
María Rodero, Gemma Cuervo, Javier Bardem, Charles Chaplin, com
hauríem explicat la Revolució Industrial sense Tiempos
modernos, perquè
com sabeu “Una imatge val més que mil paraules”... què seria de
la vida sense dels actors i actrius que treballen als Hospitals
arrancant diàriament els somriures als xiquets i xiquetes malalts.
En resum, què faríem sense els professionals de les arts escèniques
que amb el seu saber fer ens ajuden, ni que siga per un moment, a
oblidar-nos dels problemes quotidians, que ens distrauen, que ens fan
riure, ens fan por, plorar, ens fan sentir i ens porten a móns
imaginaris. Quantes vegades ens hem enamorat d'un personatge? Quantes
vegades hem odiat fins a la medul·la el dolent d'una sèrie o d'una
pel·lícula? Per què hi ha papers que se’ns tatuen al cap i l'identifiquen amb un personatge al que li ha donat vida un actor com
ara el Salvatore de El
nom de la Rosa, el
senyor Lobo de Pulp
Ficiton o el Kunta
Kinte de Raízes...
La
resposta, crec que és ben senzilla i ben alegre, perquè la ficció
ens ajuda a ser feliços.
Senyores
i senyors les arts escèniques són necessàries, perquè si no les
tinguérem el món no s'acabaria el proper divendres, ja faria segles
que s'hauria acabat.
Doncs,
ara bé, per tal de poder aspirar a ser un actor o actriu amb
formació universitària, cal passar una prova d'accés. Donat que
aquest grau és de les poques titulacions universitàries que
requereixen d'una prova d'accés. I, la primera de totes és el
comentari de text. Però cal tindre en compte que el comentari es
prou diferent al que s'acostuma a fer a les assignatures de Llengua a
la selectivitat.
I
per què el comentari de text és necessari per aspirar a ser artista
dramàtic? Perquè quan s'escriu un text teatral tota paraula,
acotació, signe de puntuació, conflictes, figures i rèpliques dels
personatges no estan escrites per atzar, i l'actor ha de saber
garbellar i esbudellar el text dramàtic amb tots els ets i els uts
per poder-lo representar en escena de la millor manera possible,
perquè si un actor o un actriu no és capaç de llegir entre línies,
entendre i vore més enllà del guió “mai” podrà defendre eixe
text, “com toca” davant un auditori”.
El
llibre és un MANUAL, una guía pràctica, un “MANUAL PER A DUMMIES”
pas a pas, i sense pressa però sense pausa, l'aspirant mitjançant
un tria acurada de textos podrà tractar de defendre amb bones
estratègies qualsevol tipus de text teatral. Conté diferents models
de comentari i un
propi, que és el
que jo plantege, on es treballen les diferents part del comentari amb
exercicis pràctics i activitats resoltes. Per tal de què ningú es
perda i agafe confiança per encarar la prova i, poder fer acomplir
el somni de ser artista.
I
quins són els textos?
Un
tramvia anomenat desig
de Tennesse Williams
Bodas
de Sangre de Lorca
Èdip, Rei de Sófocles
Sis
personatges en cerca d'autor
de Pirandello
Un
enemic del poble
d’Ibsen
Romeo
i Julieta de
Shakespeare
El
retaule del flautista
de Jordi Teixidor
El
verí del teatre de
Rodolf Sirera
La
tria correspon a una selecció d’obres clau de la literatura
universal i corresponen a diferents gèneres i a diferents èpoques
de la història teatral.
A
més compta amb annexos que contenen totes les figures retòriques
existents amb exemples i les solucions dels diferents exercicis
plantejats.
Com
ha comentat Àngels, fa dos cursos realitzàrem el postgrau de Teatre
a l'Educació a la Universitat de València. I és allí on naix
aquest manual. Gràcies a la implicació, perseverança, i saber fer
dels professors Tomás Motos i Antoni Navarro, va ser possible que la
Universitat instaurarà uns estudis de postgrau dedicats a formar
pedagogs teatrals o “artistes pedagogs”. Per què quan el
professor canadenc de la Universitat de Montreal, George Laferrière
ens preguntava a arrel d'aquests estudis a les primeres sessions si
ens sentíem més professors o actors, ell deia que podíem ser una
barreja de les dues coses, és a dir: “Artista pedadagogo”.
Tots
en esta vida fem teatre, els docents, per descomptat i en la vida,
algunes vegades. Ja ho deia Fuster amb la ironia dels seus aforismes:
“Una bona mentida, equival a una bona veritat.”
I
ara, parlant seriosament, recomane a tothom, i sobretot, als
aspirants a ser mestres i professors que facen aquest postgrau,
perquè a banda de treballar totes les tècniques teatrals amb
orientació escolar, es reciclaran i sobretot, gaudiran bona cosa.
Perquè totes les dinàmiques que s'aprenen i es comparteixen, ajuden
a pegar-li la volta a la manera de fer classe. I ja dóna igual si
ensenyes Llengua, Matemàtiques o Història. De veritat que paga la
pena! Ací quedà dit!
És
allí quan comence a pensar en el projecte. Vaig buscar a la xarxa de
biblioteques si hi havia algun material d'aquest tipus, i no en vaig
trobar cap i, per assegurar-me vaig preguntar a la meua lingüista
d'ofici i particular, Àngels Alonso, si coneixia algun tipus de
material i em va dir que “No”. Aleshores, després de nou mesos i
un part que durà tot l'estiu, va nàixer la criatura.
Hi
ha una cançó dels “Manel” que diu: “Ens ha costat Déu i
ajuda arribar fins a ací”. I és aquesta la part on vull agrair,
amb didàctica per als més joves i per als sèniors, que influeixen
més dels que es pensen en el jovent, el que jo hui, encara que no
estem presentant cap Premi Sant Jordi, que jo hui estiga ací. I la
paraula clau és la CONFIANÇA.
A
la primera persona que li he d'agrair la confiança és a Àngels
Alonso. Jo estava fent un batxillerat de ciències pures, amb
matemàtiques, física i química, biologia i tot un assortit
d'assignatures que no m'interessaven i sobretot, NO SE'M DONAVEN GENS
BÉ, em passava les vesprades anant a repàs. Així com tenia
professors pacients i bons com Octavi Carlos encara que d'altres em
feren creu i ratlla i em recomanaren anar a PASQUAL HERMANOS. I,
atenció, no és broma. No és agradable el que estic dient, però és
cert. Això és una altra història, més que superada. I, allí, com
qui no vol la cosa, va aparèixer Àngels amb una proposta teatral
d'homenatge a Lorca, que també s'adherí un mini homentage al
Tricicle. Tota una via d'escapada per a un frustrat como jo, que era
com una tortuga a Nova York que trobà un botiga de tortuges a la
Cinquena Avinguda.
Gràcies
a la seua confiança vaig descobrir que no estava fent el batxillerat
més adequat però vaig acabar el curs amb una mitja de 7 que no
estava malament. El fet de sentir-se útil, i il·lusionat fent una
cosa que t'encanta, impregna tots els vessants de la vida i eixa
il·lusió m'ajudà a treure el curs.
Gràcies,
Àngels.
Un
any més tard, a les portes de la selectivitat, vaig suspendre dues
assignatures, Química i una optativa, Biologia Humana. Teòricament
amb dues carabasses anaves al setembre, però si una era una optativa
hi havia una mena de “buit legal”. Quan cap professor d'aquell 2n
de Batxillerat donava un “duro” per mi. S'alçaren dues veus en
el desert advocant per mi: la de Manolo Conca i la Vicent Pérez.
CONFIAREN EN MI. I gràcies a ells vaig fer el selectiu al juny, el
vaig aprovar, i comencí la carrera.
Gràcies
a Manolo i a Vicent.
Tercer
agraïment. Fent el Taller Municipal de Teatre de Sueca l'any 2002,
quan cursava segon curs de la carrera de Traducció i Interpretació,
vaig conèixer Pepi Anaya. Després de donar-li moltes voltes, vaig
creure, que la meua vocació podria ser la docència. Automàticament
ella “em convidà” a fer una classe a l'Institut. Amb només 19
anys, vaig fer una classe a 1r de Batxillerat sobre Vicent Andrés
Estellés. Gràcies de nou, a la CONFIANÇA que deposità en un
“sagalet” teatrer però complidor vaig descobrir la meua
autèntica vocació: fer classe, ser professor.
Gràcies,
Pepi.
I
gràcies a tots ells hui sóc professor i actue cada dia davant un
auditori de 30 espectadors. I em sent profundament orgullós de
poder dir que sóc company de professió d'Àngels Alonso, Manolo
Conca, Vicent Pérez i Pepi Anaya i tant de bo, en el proper Concurs
de Trasllats puga treballar en el mateix centre.
Però
també he d'agrair als meus companys de l'Últim Toc Teatre, en
especial a Claudi, Carles Gandia, Teresa, Mercé, Pau, Carmen, Patri, Paco, Mayte i al Taller Municipal de Teatre, en especial a Carles Royo, per injectar-me constantment el
verí del teatre i poder projectar així mil històries als
escenaris.
Gràcies,
amics!
I
ja per acabar aquesta presentació empraré una cita de Walt Disney
que diu:
“Quant
faces un cosa, fes-la bé, però fes-ho tan bé, que quan la gent ho
veja vulga tornar a vore-ho altra vegada, i convide la gent a vore
com de bé fas les coses que fas.”
No
parle per mi, faltaria més. Parle per la gent que ha passat per la
meua vida i que ha fet la faena ben feta. Perquè gràcies a ells i a
elles hui estic ací.
Molt
bona nit i gràcies!
