Visualitzacions de pàgina durant la darrera setmana

dimecres, 8 d’agost de 2012

El Mareny

Aquest sóc jo l'estiu del 1988.

Gairebé des que tinc ús de raó he passat la majoria dels meus estius al Mareny. Però no el Mareny de Barraquetes, o de Sant Llorens, ni tampoc el Mareny Blau. El meu Mareny sempre és i ha estat el Mareny d'Angelines. L'aposició correspon al nom de ma tia, que més que una tia és la meua tercera iaia. Al seu xalet, situat als afores del Mareny Blau, he crescut, i no sols d'alçada, sinó també com a persona. Allí he aprés a anar en bicicleta, a jugar a l'Intelect, als escacs, al Rummikub i al pòquer, on mon tio Juan Antonio em deixava més pelat que el cul d'una mona! Recorde que una vegada em vaig apostar amb ell, impulsat per l'amor propi perquè sempre hi perdia, la meua gorra del Barça i... la vaig perdre. Així com ell era del Madrid i me la va tornar!
Allí vaig començar a aprendre a nadar, vaig vore per primera vegada una cuqueta de la llum i una estrella fugaç. Abans de dormir, el meu germà i jo jugàvem a vore qui pixava més lluny a l'hort. A la paret de l'entrada passàvem llargues estones jugant al frontó amb una pala de fusta i quan esteníem les tovalles agafàvem toreros que era la nostra manera d'anomenar les libèl·lules. Després de dinar vèiem  estirats sobre les nostres "amaquetes" El Equipo A i fèiem la sesta mirant el Tour de França que sempre guanyava Induráin. 

Als dotze anys ja començava a quedar amb els meus amics: Els Meseguers. Tres germans que són com si foren també els meus. Passàvem gairebé tot el dia junts. Al matí, l'al·licient abans d'anar a la mar, era llegir el diari Sport per saber quins jugadors podien fitxar pel Barça. La cara se'ns il·luminava davant d'un titular impactant amb un fitxatge "bomba"; fitxatges que emulàvem per la vesprada quan jugàvem a futbol amb la resta d'amics de la mar. Això sí, després d'haver donat unes quantes voltes a la Mansana amb les bicicletes. És curiós que des de sempre hem "inaugurat l'estiu" amb un gelat de scraciatella i un partidet a l'esplanà que és la zona de la platja on l'arena és més dura i més apta per jugar. No podem evitar-ho: sóm animals de costums.
A la nit soparot made in Tia Juli, la meua altra tercera iaia; les seues creïlles fregides amb allets tendres o la coca de pimentó i tomaca era, com diu ma tia Angelines, bocatto di cardinale! Després de l'àpat, tertúlia i una mica de lectura de la Fotogramas i la Acción que em deixava la meua padrina Isabel i em posava al dia del món del cinema. En acabant, tornava amb els Meseguers i ens fèiem un geladet mentre passejàvem pel passeig per acabar dient: "Demà a les 11:30 com sempre". Quan tornava de nit, per anar del Mareny Blau a ca ma tia, calia travessar un caminet fosc, solitari i rodejat de branques on a mig recorregut hi havia un monticle de sorra. Si agafaves prou velocitat amb la bici no et quedaves clavat, però si n'agafes poca, et costava baixar-ne. Quan això em passava tardava mil·lèsimes de segon en tornar-me'n a pujar a la bicicleta perquè la suggestió et posava els cabells de punta.

Perdíem la noció del temps i desconeixiem si era dilluns o dijous; o juliol o agost. No hi havia Internet i tampoc teníem mòbils. Ignoràvem la paraula "avorrir-se" i conjugàvem constantment el verb "entretindre's". Ara tots tenim vintitrenta i tenim el que no teníem aleshores: obligacions! Però que n'és de bo recordar el temps feliç, i el més important: conservar-lo.

7 comentaris:

  1. Si canvie la paraula Mareny per Socarrat, la història és semblant.

    Gran reflexió, Emili.

    ResponElimina
  2. Gràcies a Teresa i a Pocatraça! Un bloc s'alimenta de comentaris!hehehe!

    ResponElimina
  3. He veraneado cerca del Mareny muchos veranos, concretamente en Cullera. Soy un Valenciano exiliado desde pequeño y tu entrada me ha traído muchos y bonitos recuerdos. Con treinta y tres ya empieza a hacer veinte años de muchas cosas.

    ResponElimina
  4. Muchas gracias Kamosisa, un placer leer tu comentario!

    ResponElimina
  5. Ara començaré a perdre la por de escriure en valencià, una llengua que sempre he portat al cor, però que no he pogut practicar-la tan sovint com haguera volgut. Tanmateix, i després de que ens vam anar de València (el meu pare, andaluz i lluitador per les llibertats, era professor a Sueca i encara recorda el primer acte oficial on va aparèixer Joan Fuster, públicament), sempre m'ha acompanyat la musica del Raimon, la literatura de Ferran Torrent. I ara també el teu blog, amè, divertit, i emotiu.

    ResponElimina
  6. Moltes gràcies, Kamosisa! Endavant!

    ResponElimina