El passat dijous 1 d'agost va morir el suecà Pere C. als 59 anys d'edat. Quina va ser la causa? Una pneumònia aguditzada per desnutrició. En altres paraules: Va morir de fam.
Vivia sol i estava a l'atur ja que l'empresa del poble on havia treballat durant més de 30 anys va tancar a causa dels efectes de la crisi. Esgotats els dos anys de subsidi i la pròrroga de 400 euros mensuals, Pere C. no va voler dir a ningú que no tenia per a menjar i és així com deixà de fer-ho. Estava esperant a cobrar la indemnització del Fons de Garantia Salarial pel seu acomiadament però, com sol passar, l'administració li va perdre els papers i allò que havia de cobrar després de tans anys complint com a treballador i que amb tota seguretat li haguera allargat la seua manuntenció, no ho va rebre i, malauradament, li ha costat la vida.
Unes setmanes abans un antic company de faena li va fer una visita i es trobà amb un Pere C. calavèric i trist. Li omplí la nevera i l'acompanyà a l'assessoria perquè sol·licitara altra vegada la seua indemnització laboral, ja que li explicà que no era l'únic treballador de l'empresa que encara no havia cobrat el que li devien. Per desventura, l'altruisme del seu amic no va ser suficient i la vida se li escapà.
Cantava Bob Dylan "Quants cops haurà l'home de mirar amunt, per tal de poder veure el cel?/Quantes orelles haurà de tenir abans de sentir plorar al món?/Quantes morts veurà al seu costat per saber que ha mort massa gent?"
Quan em donaren la notícia el sentiment d'impotència em va amarar perquè em sembla inconcebible que en ple segle XXI i, sobretot, al meu poble, hi haja gent que puga morir de fam. Supose que cadascú traurà les seues conclusions i que inevitablement els dits assenyalaran les polítiques actuals que es preocupen més de rescatar bancs que persones. Malgrat tot, trobe que no és qüestió de buscar culpables sinó de buscar solucions i assumir el grau de responsabilitat que tenim per millorar el nostre entorn.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada