Un referent: Joan López

Al llarg de la nostra trajectòria vital hi ha gent que ens marca moltíssim i,sobretot, per a bé. He tingut durant la meua vida acadèmica professors i professores de tots els colors: bons, roïns, odiosos, normals, dinàmics, avorrits, interessants, divertits... Però si algú destaca sobre la resta és Don Juan, el nostre mestre de les Escoles Carrasquer. Habillat sempre amb la seua bufanda i amb una captatio benevolentiae digna de Sant Vicent Ferrer, feia curtes les seues classes i llargues les hores que faltaven per tindre-lo. Al bagul de la memòria queden les vivències que ens contava del seu pare durant la Guerra Civil, la seua disfressa de soldat de la Guerra de Secceció nord-americana que portava en Carnestoltes, els seus jocs de paraules, i, sobretot, la seua passió i vocació per fer de nosaltres "persones de profit". Hui sóc professor, i de Valencià, gràcies a ell i és per això que el tinc com a referent. Ahir, va ser l'encarregat de llegir el manifest del Correllengua al claustre de la casa de Joan Fuster ocasió que vaig aprofitar per presentar-lo tot retent-li un xicotet homenatge que reproduïsc a continuació: 

En aquest any 2012 llegirà el Manifest del Correllengua Joan López, nascut a Múrcia però suecà d'adopció. Ha treballat durant més de 30 anys per l'ensenyament públic i de qualitat a la nostra vila, concretament a les Escoles Carrasquer. Fou un dels promotors de la primera línia d'ensenyament en valencià en un col·legi públic a la capital de la Ribera Baixa i formà part de l'equip organitzador de la Trobada d'Escoles en Valencià a Sueca del 1994. La seua tasca pedagògica, educadora a més de la seua qualitat humana ha marcat positivament moltes generacions de suecans i de suecanes. Gràcies a ell aprenguérem valencià amb aquells llibres d'EGB anomenats Baladre i escoltàrem, alguns per primera vegada, Raimon, Lluís Llach i Maria del Mar Bonet per conèixer les varietats lingüístiques. Destaquem que no sols ens ensenyà a llegir i a escriure en valencià sinó també a pensar en valencià, perquè mai més es tornara a anomenar la nostra llengua “La morta viva” com ell ens explicava. A ell li deguem molt i per això podem fer bona aquella frase de Bertol Brecht que diu: “Els èxits d'un alumne pertanyen al seu mestre”. Dames i cavallers, En Joan López, per als seus alumnes, Don Juan.

El Mareny

Aquest sóc jo l'estiu del 1988.

Gairebé des que tinc ús de raó he passat la majoria dels meus estius al Mareny. Però no el Mareny de Barraquetes, o de Sant Llorens, ni tampoc el Mareny Blau. El meu Mareny sempre és i ha estat el Mareny d'Angelines. L'aposició correspon al nom de ma tia, que més que una tia és la meua tercera iaia. Al seu xalet, situat als afores del Mareny Blau, he crescut, i no sols d'alçada, sinó també com a persona. Allí he aprés a anar en bicicleta, a jugar a l'Intelect, als escacs, al Rummikub i al pòquer, on mon tio Juan Antonio em deixava més pelat que el cul d'una mona! Recorde que una vegada em vaig apostar amb ell, impulsat per l'amor propi perquè sempre hi perdia, la meua gorra del Barça i... la vaig perdre. Així com ell era del Madrid i me la va tornar!

Allí vaig començar a aprendre a nadar, vaig vore per primera vegada una cuqueta de la llum i una estrella fugaç. Abans de dormir, el meu germà i jo jugàvem a vore qui pixava més lluny a l'hort. A la paret de l'entrada passàvem llargues estones jugant al frontó amb una pala de fusta i quan esteníem les tovalles agafàvem toreros que era la nostra manera d'anomenar les libèl·lules. Després de dinar vèiem  estirats sobre les nostres "amaquetes" El Equipo A i fèiem la sesta mirant el Tour de França que sempre guanyava Induráin. 

Als dotze anys ja començava a quedar amb els meus amics: Els Meseguers. Tres germans que són com si foren també els meus. Passàvem gairebé tot el dia junts. Al matí, l'al·licient abans d'anar a la mar, era llegir el diari Sport per saber quins jugadors podien fitxar pel Barça. La cara se'ns il·luminava davant d'un titular impactant amb un fitxatge "bomba"; fitxatges que emulàvem per la vesprada quan jugàvem a futbol amb la resta d'amics de la mar. Això sí, després d'haver donat unes quantes voltes a la Mansana amb les bicicletes. És curiós que des de sempre hem "inaugurat l'estiu" amb un gelat de scraciatella i un partidet a l'esplanà que és la zona de la platja on l'arena és més dura i més apta per jugar. No podem evitar-ho: sóm animals de costums.

A la nit soparot made in Tia Juli, la meua altra tercera iaia; les seues creïlles fregides amb allets tendres o la coca de pimentó i tomaca era, com diu ma tia Angelines, bocatto di cardinale! Després de l'àpat, tertúlia i una mica de lectura de la Fotogramas i la Acción que em deixava la meua padrina Isabel i em posava al dia del món del cinema. En acabant, tornava amb els Meseguers i ens fèiem un geladet mentre passejàvem pel passeig per acabar dient: "Demà a les 11:30 com sempre". Quan tornava de nit, per anar del Mareny Blau a ca ma tia, calia travessar un caminet fosc, solitari i rodejat de branques on a mig recorregut hi havia un monticle de sorra. Si agafaves prou velocitat amb la bici no et quedaves clavat, però si n'agafes poca, et costava baixar-ne. Quan això em passava tardava mil·lèsimes de segon en tornar-me'n a pujar a la bicicleta perquè la suggestió et posava els cabells de punta.

Perdíem la noció del temps i desconeixiem si era dilluns o dijous; o juliol o agost. No hi havia Internet i tampoc teníem mòbils. Ignoràvem la paraula "avorrir-se" i conjugàvem constantment el verb "entretindre's". Ara tots tenim vintitrenta i tenim el que no teníem aleshores: obligacions! Però que n'és de bo recordar el temps feliç, i el més important: conservar-lo.

Vicente Aranda

Com sabeu els que em coneixeu sóc gran amant del teatre i del cinema i com que estic passant uns dies a Madrid he aprofitat l'entesa per formar-me en el món del seté art. Des de dijous passat he assistit a un curs intensiu d'actuació cinematogràfica amb el director de cinema Vicente Aranda. 

La veritat és que sempre he estat bastant crític amb el seu cinema, Teresa n'és testimoni, però l'ocasió de ser enregistrat i dirigit per un especialista reconegut pagava la pena per a un enamorat de les arts escèniques com jo. Així a partir de textos proposats, entre ells un monòleg adaptat de La plaça del diamant, els 15 assistents hem interaccionat davant la càmera en el moment que ell deia la paraula màgica: "acció!"

El curs ha estat del tot interessant i l'home es mostrà del tot atent i accessible amb tothom. Tanmateix, aprofitant un descans vaig poder establir una conversa amb ell mentre la resta es feia el café.¿Endevineu el tema estrella del diàleg? Doncs sí, aquest va ser la pel·lícula Tirant lo Blanc. Tanmateix, us transcric el "tête à tête" que vam tindre per tal que cadascú traga les seues pròpies conclusions.

-Don Vicente, com començà vosté en açò del cinema?

-Jo tenia vocació d'escriptor. Però un dia uns amics i jo ens reunirem per fer una pel·lícula a Caracas i per atzar em triaren per fer de director. I des d'eixe dia he fet sempre un llargmetratge cada dos anys per encàrrec.

-Per encàrrec? Això vol dir que el Tirant lo Blanc també va ser un encàrrec?

-Efectivament. 

-Com va elaborar el guió?

-Em vaig basar en una traducció castellana del Siglo de Oro. Probablement la mateixa que llegí Cervantes.

-Quin pes tingué Albert Hauf (professor de Literatura Medieval de la Universitat de València) en el guió?

-No massa, diu que li va agradar però ell va llegir el guió quan la pel·lícula ja estava muntada.

-Per què la pel·lícula es va rodar en anglés i no en valencià o castellà?

-En ser una coproducció el Regne Unit posava també molts diners. Tot i això es va invertir molt en fer un bon doblatge al castellà. I pel que dius del valencià, en ningún moment es va proposar res per ninguna part. Haguera estat una opció. Però si et sóc sincer l'únic defecte que li trobe a aquesta meravellosa novel·la és que fou escrita en valencià.

Arribat a aquest punt vaig tractar d'explicar-li que la virtut d'aquesta novel·la, entre altres, és que està escrita en valencià, el català de tots. Ja que ell també feia alguna distinció entre ambdues llengües. Em va extranyar la seua reacció, sobretot perquè ell és barceloní i, en declarar-se obertament d'esquerres, el veia més tolerant amb la resta de llengües de l'Estat. Tot i això es mostrà comprensiu i amable amb la meua resposta. I atés que ningú del dos volíem molestar a l'altri orientarem la conversa per parlar del Tirant, de Ramon Muntaner, de Roger de Flor i de l'escena de Juana la Loca (rodada dos anys abans que Tirant lo Blanc) on Rosana Pastor tot intepretant una dama de companyia llegeix la primera trobada entre Tirant i Carmesina a la malaurada reina.

La tertúlia amb el cineasta va seguir després amb altres companys i descobrirem entre altres coses que al film Carmen va preferir per al paper de l'andalús José, l'argentí Leonardo Sbaraglia que Eduardo Noriega perquè considera que aquest darrer està a anys llum de la qualitat interpretativa del primer. A més a més, considera un "espant" Cinema Paradiso i creu que Almodóvar té alzheimer atés que no li agraden gens les pel·lícules que últimament roda el manxec. No li agradà tampoc la Celda 211 i en contraposició prefereix la  belga Un profeta. Reconeix que al càsting de Juana la Loca Pilar López de Ayala ho va fer "regular tirant a mal" però que va veure un "nosequè" en ella que va fer decantar la balança a favor de l'actriu. Al seus 83 anys no ha conegut cap actor que se sàpiga el text en un rodatge i encara que no li agrada el Mètode de Lee Strasberg reconeix que és necessari que cada intèrpret tinga el seu propi mètode davant la càmera. I per últim, diu que ja no llegeix sinó que "rellegeix" ja que esmenta que a la seua edat el que cal és rellegir la bona literatura perquè el que hi ha ara són imitacions barates i sense trellat. És per això que ara està amb Anna Karenina i Guerrra i pau. 

Sens dubte, geni i figura.

Nostàlgia feliç

Avui s'ha acabat el curs i tinc nostàlgia, però com indica el títol que encapçala l'article, una nostàlgia feliç. Enguany he gaudit d'un any magnífic a l'institut El Caminàs de Castelló. He conegut una sèrie de companys i companyes meravellosos, i l'alumnat ha estat a l'alçada del grup humà de docents. 

Pel que correspon als meus homònims ha estat un plaer treballar colze a colze al costat de Pedro Cifuentes, Rosa Melià, Guillermina, Anna Tena, Elena Nebot, Cristobal, Mariachu, Joan Castany, Joan Vilaplana, David G., Esther, Verònica, Octavi, Isabel, Maria Àngels, Miguel, Maria Josep, Laura, Paco Tendero, Javier, María Jesús, Pascual, Anna, Encarna, Juanmi, Rosa Amorós, Juanjo, Nieves Baena, Helena de Troya, Begoña Adsuara, Raquel Sorribes, Raquel Tarazona, Ismael, Esther amb H, Rosa Cuartero, Paco el conserge i Vicent Melo. Amb aquest assortit de pedagogs he rigut, debatut, esmorzat, dinat i xarrat unes quantes hores.

Pel que fa a l'alumnat: genial. He viscut amb ells molts moments inoblidales com ara que atún en valencià es diu "Calvo" o que la nòvia de Tirant lo Blanc s'anomena Moby Dick (i no era una pregunta de relacionar!). Bromes a banda, aquestes criatures em fan sentir com el Peter Pan i m'aporten joventut, alegria i vitalitat. Em fan sentir important i amb personetes com aquestes és impossible tindre l'autoestima baixa. Sense anar més lluny, ahir estàvem visualitzant la pel·lícula Herois de Pau Freixas i Albert Espinosa (recomanable del tot per a 1r i 2n d'ESO) i en un moment donat succeeix un fet, no us diré quin, que a més d'un fa saltar alguna llàgrima. Heus-me ací aguantant estoicament amb posat de Clint Eastwood, però, malgrat la meua planta d'home dur de la Ribera del Xúquer, se'm va escapar un  bri d'emoció que no passà desapercebut per a un alumne de la meua tutoria que va dir: "Emili, no patisques que és només una pel·lícula!". 

Vaig entrar l'1 de setembre del 2011 amb poc i hui ja puc dir que me'n vaig de la ciutat de Tombatossals ben ric, per tot allò, que ells i elles, potser sense saber-ho, m'han aportat.

A tot aquest grup humà, gràcies.

Qualsevol nit pot sortir el sol!

Hui he treballat Qualsevol nit pot sortir el sol amb la meua canalla de 1r d'ESO. Tots són nascuts, la majoria, el 1998, l'any que Van Gaal va fer un doblet de Lliga i Copa amb el Barça i 23 anys després de la composició de la cançó. En un principi, els anava a ficar l'original de Jaume Sisa, de la qual sóc devot, però he trobat aquesta versió, a l'estil de rumba catalana, del mític grup Los Manolos que he preferit per a l'ocasió. M'ho he passat bomba! Acostume a organitzar-los sempre en grups perquè fem una lliga de Trivial amb preguntes sobre les unitats didàctiques, actualitat, història, cultura general, etc. Aleshores, les respostes correctes, el comportament a classe i el treball diari donen punts als diferents equips, i hui, la Prova Mestra, era donar, ni més ni menys, que 10 punts a l'equip que millor cantés la peça musical. És així com he organitzat un ordre d'intervenció per grups que havien d'interpretar la lletra i la melodia en el moment que jo deia "canvi". En aquell moment jo abaixava l'audio per comprovar si cantaven o no, i com 10 punts són molts punts, allà que han cantat a cor que vols i m'ho han posat difícil. Em quede en dos moments: el primer que, quan deia "TOTS", cantaven la tornada com si se'ls anara la vida. El segon, i gran moment des que sóc professor, que quan ha tocat el timbre per anar al pati, s'han quedat al lloc cantant. Qualsevol nit pot sortir el sol!

Hi ha alternatives a les retallades?

Estem vivint una època crua i difícil i cada dia que passa sembla que tot empitjora. Les retallades que estem patint situen l'estat a una diferència entre rics i pobres abismal que recorda l'Espanya de la postguerra. Ens estem deixant guiar per polítics que no tenen full de ruta, que creuen que tenen el "monopoli de la veritat" al seu si i que ignoren i se'n riuen de qualsevol proposta que no siga la seua. Voldria que hi haguera eleccions anticipades perquè una altra manera de fer les coses és possible. Els polítics que ara ens governen ens volen fer creure que "retallen a contracor" i "que no hi ha alternativa". A més a més, per a més inri, sí que hi ha diners per rescatar un banc gestionat pèssimament i, al "mòdic preu" de 23.000 milions d'euros. Quasi res! 

Tanmateix, sóc optimista per natura i per convicció i sé que ens en sortirem. I, el que és més important, n'aprendrem la lliçó. Com diu el flamant "català de l'any" en Joaquim Maria Puyal: "hem confós els diners amb la felicitat" però com diu la Medalla d'Or del Parlament de Catalunya, el senyor Josep Guardiola: "Si ens llevem d'hora i ens posem a treballar, som imparables".

Recentment, he llegit al Diari Ara un article de Vicenç Navarro, catedràtic de Ciències Polítiques i Socials de la Universitat Pompeu Fabra on proposa una sèrie de mesures alternatives a les brutals retallades que s'han instaurat. Amb l'objectiu de ser més pedagògic i arribar més facilment a tothom, en compte d'enllaçar-vos l'article o reproduir-lo, l'esquematitze a continuació en un decàleg:

ALTERNATIVES A LES RETALLADES

1. Mantenir l'import de patrimoni que suposa una ingrés de 2.100 milions d'euros. (Amb la congelació de pensions es retallen 1.500 milions, i s'han retallat 600 més als serveis domiciliaris de persones amb dependència.)

2.  Anul·lar la baixada d'impostos de successions. (Ocasiona un benefici de 2.552 milions d'euros).

3. Revertir la baixada d'impostos a les persones que ingressen més de 120.000 euros a l'any. (S'obtenen 2.500 milions d'euros.)

4. Anul·lar la baixada de l'impost de societats de grans empreses que facturen més de 150 milions d'euros a l'any; és a dir, el 0,12% de totes les empreses. (S'ingressen així, 5.300 milions d'euros.)

5. Retallar l'equipament militar en helicòpters Tigre, carros de combat i altres vehicles que suposen una despesa de 1.500 milions d'euros. 

6. Corregir el frau fiscal de les grans fortunes i de les grans empreses, que cal dir, es duu amb la complicitat de la banca. (S'obtindrien, atenció, 44.000 milions d'euros. Segons el sindicat d'inspectors de l'Agència Tributària són els responsables del 72%  de tot el frau fiscal a l'estat espanyol.)

7. Substituir el copagament sanitari per un impost finalista per a sanitat seguint el model del Canadà. És a dir, si posem per cas, que s'apugen els carburants, és per financiar la sanitat. (S'ingressarien 6.900 milions d'euros.)

8. Gravar impostos especials per als beneficis bancaris, tal i com ha suggerit el Fons Monetari Internacional i seguint el model d'altres països. (Percebríem 3.000 milions d'euros.)

9. Gravar amb 5 euros cada vol que isca d'aeroports espanyols com a Finlàndia. (S'ingressen així 1.000 milions d'euros.)

10. Modificar la quantitat pagada en multes segons els ingressos de l'infractor. (Es recollirien 862 milions d'euros.) 

De les catorze obres de la misericòdia la primera diu: "Ensenyar al qui no sap". Deixem-nos de romanços i fem el que deia el poeta grec Kavafis: "Cal aprendre dels que saben". 

Festa sorpresa

Dissabte, 12 de maig del 2012

Estic assegut veient la pel·lícula Avatar a la Casa de la Cultura de Sueca amb l'equip de monitors i una trentena d'adolescents del Dissabtes d'Oci. Com ja he vist el llargmetratge em pose l'auricular del mòbil i sent la transmissió del Puyal. Encara que ja hi ha campió de lliga m'agrada escoltar l'equip de la TDP i, de pas, saber si Messi augmentarà el registre de 50 gols que estratosfèricament ha assolit.

De sobte, es talla la transmissió perquè m'entra una trucada al mòbil. És Teresa.

-Teresa, com va tot?
-Emili, has de vindre corrents a casa!
-Què passa?!
-La rentadora, no sé que he tocat però no para de sortir aigua i el pis està inundant-se!
-Apreta el botó fins que s'ature la rentadora; com si reiniciares l'ordinador...!
-No, has de vindre, açò és un caos!
-Hi vaig de seguida!

M'adrece a Pilar, la coordinadora de l'activitat.

-Pilar, tinc un problema, ma casa sembla el riu Xúquer!
-Tranquil, ara t'obric baix i no et preocupes, vine quan pugues!
-Gràcies!

Un minut i trenta segons més tard, i després de batre el rècord de velocitat que ostentava Hussain Bolt arribe a casa xorrant i esmaperdut. Fique la clau al pany, obric, veig la cuina tancada i tot fosc. Al meu cap hi ha una bafarada amb el signe d'interrogació, encenc el llum del menjador i...

-SORPRESAAAAA!!!

Teresa m'havia preparat una festa sorpresa per al meu trenté aniversari. Les meues neurones no paraven, com diuen a Castelló, de topetar entre elles. En el moment que reaccione hi veig Salva, Pau, Mercè, Hèctor, Isabel, Maria del Mar, Carmen, Núria, Iris, Josep, Xesco (feia almenys dos anys que no el veia), Carles, Claudi, Mayte, Clara i Nacha.  Increïble! A més a més, els monitors i monitores de l'Oci eren els ganxos. Quin detectiu s'ha perdut la humaninat!

Després d'estar gairebé mitja hora donant gràcies i agraint tothom la festa, vam riure, xerrar, cantar amb la guitarra i, sobretot, passar una bona estona. Encara em dura el somriure al rostre!

SOU IRREPETIBLES!