Visualitzacions de pàgina durant la darrera setmana

dimecres, 28 de març del 2012

Com a xiquets


Quan era menudet, entre els deu i els dotze anys, tenia una colla d'amics molts bregadors que cada dos per tres estaven discutint per la ximpleria més irrisòria. Ja en el seu moment, m'amoïnava el fet, perquè sempre he tractat, en la mesura del possible, evitar les discussions. Aleshores, pensava: "Quines ganes tinc de fer-me gran per tal de no discutir per tonteries" tot pensant que el món dels adults era farcit de seny i maduresa.
Tot i això, reconec que sóc home temperamental i de "geni d'escopeta", però malgrat tot, evite les disputes pujades de to i "tindre més que paraules" amb qualcú quan és del tot innecessari. 

Han passat gairebé vint anys des que arribí a eixa conclusió i m'he adonat que el món dels adults és igual que els dels infants. Cadascú ve d'un bressol diferent i té les seues manies i dèries. Darrerament, un company s'ha trobat en la tessitura de la discussió estèril i sense trellat a la seua faena; sense trellat perquè allò que havia de ser un debat per intercanviar punts de vista i atendre arguments, va esdevenir en una lletania de despropòsits, i, tristament, d'insults. "L'insult és l'argument del dèbil" em diu mon pare. Quanta raó té.

Una companya, molt sentida, tot just abans-d'ahir tingué una imcomprensible trifulca. Raonava que no entenia com amb el seu tarannà dialogant, les seues bones maneres i les ganes de soterrar qualsevol malentés, rebia improperis i lladrucs de la seua interlocutora. "No faces cas, xica" li diu sa iaia. Però ella, convençuda de què tot és pot parlar i arreglar, li escrigué un missatge privat al Facebook amb caire de germanor i d'entesa. La resposta fou desagrable. "Això és que et té enveja" li diu son iaio. Però, prop de la realitat, i després de llegir el correu, la meua amiga i jo arribàrem a la conclusió de què hi ha gent que per no disculpar-se "fa fugides endavant". "Preocupa' t per la gent que paga la pena. La família et toca i els amics te'ls tries" li diu el nòvio.

Al llarg de la nostra vida ens equivoquem un mínim de dues vegades el dia. Així i tot, el refranyer ens diu que rectificar és de savis i l'experiència vital i personal,  ens han de servir per evitar "reequivocar-nos" i, al cap i a la fi, ser més feliços.

Maluradament, el reg i el guano no fan el mateix efecte en tothom i trobem gent que li cal un estiu més o, si més no, altra passadeta de guano per acabar de madurar.

3 comentaris:

  1. Hi ha molta veritat a les teues paraules.
    Supose que tots hem passat per ahi i el fet d'intentar anar bé amb algú que t'alça veu i et parla malament t'afecta vulgues que no.
    Com dius, amb el temps t'adones del poc que paga la pena eixa persona i el poc que mereix el teu temps (en totes les seues dimensions).
    Tan de bo el món dels adults havera estat tan idíl·lic com imaginàvem de menuts.

    ResponElimina
  2. NI fet a posta. Hui me n'ha passat una semblant en una avaluació. En fi... Que hi ha gent que porta sabates i hauria d'anar ferrat com les haques.

    ResponElimina
  3. Tota la raó, Urbà! M'apunte eixa oració perquè és plena de coneixement!

    ResponElimina