Capricis del destí

Enguany he tingut una Nit de Nadal ben peculiar. Supose que per la foto que acompanya l'article deduireu que aquest any en som un més a casa. I, exacte, és així. 

¿No us ha passat mai això de dir: "de hui no passa", "demà comence el règim", "a partir de demà tots els dies a córrer", i una lletania d'altres propostes i promeses? Doncs a mi m'ha passat això.

Fa gairebé dos anys que estic emmancipat. Feia, si fa no fa, any i escaig que rumiava el fet de tindre un gosset a casa, i és per això que vaig barallar un repòquer de races: schnauzer, cócker, jack russel, shih-tzu i carlino. Totes les races coincidien en dir que els agrada molt jugar i tindre activitat però d'aquesta darrera em sobtà "l'advertència": "li agrada jugar però prefereix estar calentet a interiors".  

Malgrat reunir totes les condicions per tindre mascota mai em feia avant. A casa dels meus pares hem tingut gairebé sempre gosset atès la nostra prelidecció pels cans. És per això que divendres passat mentre feia una mica d'esport pensí, "Hui vaig a vore a la colla d'amics d'Alzira, passaré pel Carrefour, i si hi ha un carlino, me l'emporte; serà un senyal del destí".

Agafí el cotxe en direcció al Cau de Raboses, arribí al centre comercial, em vaig dirigir a la tenda d'animalets i sorpresa "Establiment tancat". "La crisi" vaig deduir, però atenció: "Ens hem traslladat al polígon, concretament, al costat de les birles". "Serà qüestió de fer una ullada". Seguidament, vaig dirigir-me a la nova botiga que estava a uns 100 metres del Carrefour i mentrestant pensava: "Serà dificil que n'hi haja un, però entrarem i veurem si tenen algun gosset, encara que no en compre cap, és agradable vore els cadellets". 

"Quina botiga més gran!, els gossets deuen estar allà al fondo, hi ha un munt de gent mirant amb tendresa i admiració un aparador de vidre". M'acoste i... ai las! No podia ser cert, hi havia una cadelleta carlino que només plantar-me al seu davant em mirà girant el cabet. Les cames em feren figa i ara arribava el moment d'actuar: "La compre o torne a postposar la desició?"

-Carles, (el meu germà) sóc Emili hi ha un carlino a la venda!

-No el compres que és massa responsabilitat.

-Fa temps que saps que ho medite, no és un caprici passatger...

-És cert, però ja saps que donen faena, si ho tens clar, tu mateix...

-Et cride en una hora que he quedat amb els d'Alzira i ja passen 30 minuts!

-D'acord.

-Fins ara.

-Ei xics perdoneu el retard! Però us que de contar un cosa i vull que em doneu la vostra més sincera opinió.

-No em digues que vas a demanar matrimoni a Teresa?!

-No! 

-Vas, a ser pare!

-No, però quasi...

-Com?!

(Els conte el succès caní)

-Emili, si t'agraden els gossos, tens feina, estàs emmancipat i no és una cosa que has triat de hui per demà... avant!

- Tanquen a les 21h, si voleu anem a vore-la i la compre ara.

-Anem-hi!!

Allà que anem Josep, Núria, Arnau, Andreu i jo. Entrem, veuen la gosseta, fan un exclamació i els pregunte: "Vots a favor de què la compre?" Tothom alça el braç i de seguit pague i ens anem tota la colla de soparet. L'endemà, Nit de Nadal, la portaria a casa.

-I com li vas a ficar? Podries dir-li Vita, vida en italià.

-M'encanta! Si no passa res serà eixe el nom!

L'endemà hi havia personal que l'anomenava, erroniàment, Evita,  però al sopar de la Nit de Nadal de ca Teresa hi hagueren un munt de propostes: Frida, Irma la dulce, Vega, Bimba, Tara, Betty i... Nacha. M'encanta Antonio Vega i Nacha Pop. Des d'ahir, que la registràrem al veterinari, és el seu nom.

Per cert, us escric l'article mentres la reina de la casa dorm a les meues cames envoltada en una manteta.

Bones festes!

La iaia

Avui he rebut una telefonada de Teresa per dir-me que un puntal de la seua vida havia traspassat. 

És molt difícil trobar les paraules idònies en aquestes situacions perquè, òbviament, no hi ha res que substituïsca un ser estimat. Tanmateix, açò em porta a records i reflexions. 

Enguany, he hagut d'acomiadar-me de la meua segona mare, ma iaia Isabel. La podeu contemplar a la fotografia en la celebració del meu aniversari. 

Com moltes iaies, ella no estimava els seus néts; els idolatrava. La recorde entrar a l'habitació del meu germà i meua tot cantant amb el seu  castellà d'Almodovar del Río: "¡buenos días caballeros, a levantarse!¡Arriba con el tirurírurero! I, nosaltres, romancejant per continuar dormint.

Tenia paciència, cuinava molt bé, gaudia del do de saber escoltar i donava sempre el consell oportú. No tenia estudis per culpa de la guerra i quan el meu germà i jo, amb broma, li demanàvem "Iaia léenos esto que está en inglés", ella, s'acomodava les ulleres, agafava el paper com si anara a recitar un ban i començava a llegir davant les carcallades dels néts. "No os riáis tanto que si vuestra abuela hubiera estudiao hubiera llegao a ministra". Era única i irrepetible, com cadascú de nosaltres. 

Tots hem obert el correu spam quan començàvem a descobrir els e-mails, que deia: "Una persona nunca muere mientras la recuerdas" mentre sonava la tortuosa BSO de Titànic. I, per una vegada en la vida, part de raó té l'oració, però, això sí, amb matisos. 

Trobe que la millor medicina per al ser humà és l'humor, i recordar una persona que t'ha fet feliç, hi ajuda. Quan a casa parlem de la iaia, no plorem, ans al contrari, riem molt. M'alegre de què a ma casa ens hagen educat amb humor, i a utilitzar-lo (de forma espontània) per a relativitzar qualsevol problema quotidià. Com totes les famílies hem tingut daltabaixos però els acudits i l'enginy humorístic, sobretot del meu germà Carles, ens han ajudat  a valorar l'acabament de la vida com una etapa més del nostre cicle. Això no lleva, per descomptat, que hi ha una etapa de dol que cal passar, però com deia Machado, "Todo pasa y todo queda". 

Cinema a les aules

Enguany tinc la sort de treballar amb un company que té molta vocació per la docència i això fa que hom pense en millorar i, com deia el poeta grec Kavafis, "aprendre dels que saben". El seu màxim recurs a l'hora de fer classe és el còmic; tanmateix, el cinema juga molt a favor de la seua empresa pedagògica. 

Darrerament ha projectat al seu alumnat el film Batman begins, un llargmetratge que conté acció, ritme i èpica, a més d'un rerefons filosòfic interessant que ell usa per fer reflexionar la canalla. D'aquesta manera fa honor a la dita de Don Bosco: "con los chavales entra con la suya y salte con la tuya".  

Comentava aquest company que la vida li va canviar quan, als 15 anys, un professor posà a la seua classe La vida de Brian, pel·lícula que cada cop que veig no puc aturar-me de riure i que donaria per a dos o tres articles al bloc. 

Jo recorde que als 12 anys la mestra de religió ens posà al col·le Benhur i em vaig quedar palplantat, emocionat i bocabadat. Per contra, a l'institut, el profe de filosofia projectà fragments de 2001, una odisea en el espacio, concretament l'escena en què hi ha un home que no para de córrer dintre una nau espacial,  i encara em pregunte què volia explicar-nos amb aquella escena. De fet tinc pendent veure-la i traure'm de dubtes, ja que un mestre com Kubrick mereix tots els meus respectes. Altre film que em marcà com a alumne fou Tiempos modernos de Chaplin que Paco Hernández, gran professor d'Història, utilitzà per explicar-nos la Revolució Industrial. 

Els darrers cursos he treballat molt amb dues pel·lícules que m'apassionen El hombre elefante de David Lynch i El pianista de Roman Polanski, als alumnes els encanta, en aquests casos, pel fet de basar-se en fets reals, encara que en la primera existeixen algunes llicències del director que no són realment certes. 

I a vosaltres, quines pel·lis us ficaven a l'institut? O quines pel·lis poseu com a profes? 

Nosferatu, una bona persona

La caracterització que F.W. Murneau creà per a la seua visió del Dràcula de Bram Stocker amb el personatge de Nosferatu ha sigut  emblema dels sers més terrorífics de la història del cinema.  Els entesos en la matèria destaquen que el director alemany volia que el seu vampir tinguera un caire de "rata humana malvada".

Tanmateix, els meus alumnes (que desconeixien per complet el personatge) no pensen el mateix. A l'examen que els he posat aquesta setmana havien de fer una descripció física i psíquica d'aquesta imatge. En la primera part tots coincidien en el seu aspecte exterior, però pel que correspon a l'interior m'he endut una "sorprenent sorpresa" valga la redundància. A continuació el top ten de Nosferatu com a persona. 

1. "A pesar del seu aspecte és una persona molt simpàtica, divertida i intel·ligent. És molt amigable i també molt educat amb tothom. "

2. "L'home pareix tindre un transtorn, però en el fons és una bona persona, sempre que pot ajudar no s'ho pensa dues vegades. Cal no deixar-se emportar per les aparences."

3. "Li agrada molt anar amb vaixell perquè així descansa i es relaxa."

4. "L'únic problema del seu caràcter és que és molt bona persona i tot el món s'aprofita d'ell." 

Alguns fins i tot l'han batejat:

5. "Pepo, és vergonyós però molt amable i li encanta el color negre."

6. "És una persona molt agradable. Sempre està rient i ajudant als que ho necessiten, com és el seu cas."

7. "És el personatge d'una aventura de pirates."

8. "Es podria dedicar a qualsevol ofici, però jo crec que té pinta de matemàtic o d'actor de cine. És una molt bona persona."

9."Psíquicament pareix una persona molt roïna però en el fons és bo. En la fotografia actua com a personatge de terror però de segur que és com nosaltres, una persona normal."

I la millor resposta, o, si més no, la més curiosa:

10. "Tret del seu aspecte exterior, per dins sols és un home normal, que treballa en un institut de professor de Castellà i està casat amb dues filles."

D'aquestes descripcions trac una conclusió i una pregunta.

La reflexió és que el meu alumnat no es queda en les aparences i tenen consciència d'allò que em diem "bellesa interior".

I la qüestió és:

Quin professor de Castellà ha tingut aquest alumne que li recorda al Nosferatu?